“Fa un any que vam tornar a néixer”. Qui parla és en Lluís, un treballador d’una empresa que el 10 de març del 2020 va viure en primera persona l’explosió en un dipòsit de Proquibasa, al barri de la Verneda, que va deixar dos morts i desenes de ferits. “El 10 de març farà un any que una terrible i inesperada explosió ens va canviar la vida”, explica en una carta enviada a aquest mitjà. “Una manipulació errònia en un dipòsit de la veïna empresa Proquibasa va provocar una explosió que es va traduir en una pluja d’objectes de grans dimensions a sobre nostre”.
Fa uns mesos el TOT Barcelona va parlar amb diversos actors implicats en el cas, que un any després sembla desaparegut de la memòria col·lectiva de la ciutat. “No es pot competir amb una pandèmia. Sembla que tothom hagi oblidat l’explosió“, lamentava en Juan en una conversa amb aquest mitjà. Estava convençut que molta gent ha oblidat que tres dies abans que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciés l’estat d’alarma, una explosió a l’empresa química va canviar per sempre les vides de molta gent.
L’accident, en primera persona
“Eren les 14.35 i un fort tremolor ens fa pensar en un terratrèmol“, recorda en Lluís. “El dubte dura dècimes de segon, ja que una brutal explosió fa sacsejar tota la nau on som. I només uns segons després, el caos. Pel sostre de l’oficina, situat a més de vuit metres d’alçada van entrar pedres i blocs de formigó de més de mitja tona”. Per la manera com ho explica, és evident que té gravat al cervell aquell dia. “La força de l’impacte destrueix tot el que troba pel camí: sostre, parets, finestres, portes… Tot queda reduït a runa i pols en menys d’un fatídic segon”.
A la seva empresa, veïna de Proquibasa al carrer Santander, només “un miracle” fa que tothom pugui sortir de la nau pel seu propi peu. En canvi, a l’empresa del costat, una barrera de tipus New Jersey –d’aquestes que s’han fet famoses per les ampliacions de les terrasses durant la pandèmia– “ha atrapat una persona contra la paret que ens separa”. El treballador atrapat va ser una de les dues víctimes mortal de l’accident. L’altra, va ser l’operari que estava fent proves al dipòsit subterrani on es va originar l’explosió i que va ser localitzat l’endemà.
Caos i confusió
Durant el primers moments després de l’explosió, tot és “caos i histèria per saber què ha passat”. Les sirenes dels camions de bombers, les ambulàncies i els cotxes de policia “envaeixen el polígon” i és llavors quan en Lluís i els seus companys de Zealis Solutions s’assabenten que l’explosió ha tingut lloc en una empresa química que està a uns 100 metres de la seva. I això és, si fa no fa, tot el que van saber del cert durant molt temps. “Les hores i els dies després de lexplosió van ser un drama”, rememora. “No vam tenir cap informació fiable de si hi havia risc o de si podíem tornar a recollir les nostres pertinences personals”.
Només tenien constància que els Bombers de Barcelona estaven fent una “gestió excel·lent” de les tasques de desenrunament. Tampoc van tenir notícies de ningú de l’Ajuntament. Es comentava que algun càrrec públic s’havia interessat per la situació i que fins i tot s’havia acostat fins al polígon, però sempre han trobat a faltar una explicació oficial. Després van tenir algun contacte informal amb algun conseller del districte de Sant Martí i amb algun altre càrrec municipal.
L’estat d’alarma ho atura tot
La declaració de l’estat d’alarma va paralitzar-ho tot. Fins i tot els permisos que havien de permetre “retirar la runa de les naus veïnes, apuntalar les zones crítiques i tapar els sostres foradats” per evitar que les pluges causessin encara més danys. “I mentrestant, la impotència de no poder treballar [malgrat que podrien treballar perquè es dediquen a fabricar aliments de primera necessitat], de poder recuperar les nostres coses i de veure que cada episodi de pluja era una punyalada nova”, assegura.
Finalment les obres es van reprendre a mitjans d’abril, segons explica, però no es van acabar fins al juny. “Dos mesos i mig eterns”, critica. Durant aquest temps tampoc van rebre cap informació de l’Ajuntament. En Lluís, que es mossega la llengua a l’hora de parlar de les condicions en les quals es van dur a terme les obres, també denuncia que els treballs posteriors de reconstrucció de la nau es van allargar molt més del previst. “La data prevista era el setembre, però no va ser fins a mitjans de desembre que es van acabar, i no pas per la Covid”.
No va ser fins al novembre, quan el TOT Barcelona va publicar un reportatge sobre les seqüeles de l’explosió, que l’Ajuntament es va posar en contacte amb ell. Els van convocar a una reunió al polígon per dir-los que els tècnics municipals estaven col·lapsats per la pandèmia per justificar que no s’hagués proporcionat cap mena d’assessorament psicològic als treballadors ni cap ajuda econòmica per a les empreses, que s’havien passat mesos aturades. Després d’això es van intercanviar uns quants missatges per saber si hi havia novetats, però mai n’hi ha. “Des de llavors no hem tornat a saber res d’ells”.
