La Maria i la Rachel es preparen per rebre la quarta sessió del taller d’autodefensa feminista que s’imparteix al casal SomLaPera, a la barri de la Trinitat Nova (Nou Barris) de Barcelona, i encara no han ni sentit a parlar d’arts marcials. Qui pensi que l’autodefensa és un compendi de claus de karate i trucs ninja per deixar KO un temible agressor emboscat en una cantonada no podria anar més errat. S’assembla molt més a la tècnica “donar cera, polir cera” que el Sr. Miyagi ensenya amb tanta paciència a la pel·lícula Karate Kid. “L’autodefensa comença preparant la ment, no els punys”, diu Karin Konkle, la instructora del curs, amb l’autoritat i el convenciment que donen 20 anys d’experiència impartint aquests mena de tallers a Barcelona.
“Aquí cadascú arriba amb la seva història personal, però totes tenim el mateix objectiu: volem caminar segures per la nostra ciutat”, explica aquesta novaiorquesa llicenciada en estudis de gènere i que practica l’aikido d’ençà que tenia 18 anys. Però saber les tècniques d’aquesta art marcial japonesa moderna no li va servir de res quan es va haver d’enfrontar a un exnòvio. “Vaig deixar un noi perquè era massa possessiu i poc després em va començar a seguir i em va violar“, relata la instructora. “Tot i haver fet un curs, quan va arribar el moment de la veritat em vaig bloquejar i no vaig poder fer-hi res, per això ara intento fer entendre que l’autodefensa va molt més enllà de pegar”.
Les primers lliçons físiques no comencen fins a la quarta sessió del taller / XFDC
Caminar de nit pel barri
La Maria té 50 anys i ha viscut la meitat de la seva vida al Raval. Cada dimarts agafa el metro fins al casal SomLaPera per assistir al taller de la Karin. Feia temps que buscava un curs d’autodefensa perquè darrerament no se sent segura. “Em llevo molt d’hora per anar a treballar i és difícil moure’s sola pel Raval quan encara és fosc“, explica. “He tingut alguns ensurts i amb els veïns sempre es comenten històries que han passat pel barri”. Algunes són més certes que altres, és clar, però les últimes notícies sobre la Manada o el violador de Drassanes no ajuden a crear un clima de seguretat. “Buscava algun taller que m’ajudés a gestionar millor les meves emocions i m’ensenyés a tenir recursos per anar tranquil·la pel carrer”.
Konkle alerta que bona part de la inseguretat que pateixen les dones és estructural. “Vivim en una societat que educa les nenes per tenir por quan van pel carrer”, es queixa. “Estadísticament qui rep més agressions al carrer són els nois adolescents i, en canvi, ells no tenen por”. Per a ella és una qüestió d’actitud, de com vas pel carrer, tot i que és impossible negar que passen coses, algunes de molt greus. “En tots els anys que fa que imparteixo aquest curs, només m’he trobat tres dones alumnes que no havien patit cap mena d’assetjament ni s’havien sentit incòmodes per culpa comentaris masclistes”, recorda. “I cap d’elles tenia més de 16 anys”. Aquesta dualitat –discurs de la por i agressions reals– és el que la va portar a donar tanta importància a la preparació mental com a la física a l’hora de plantejar els seus tallers.
Pegar és l’última opció, però s’ha de saber què fer / XFDC
La Rachel és una estatunidenca d’arrels filipines que viu a la Trinitat Nova. Buscant cursos per internet va anar a parar als que organitza l’Ajuntament de Barcelona a través dels Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD), que són gratuïts. “Soc de complexió petita i viatjo molt sola per feina. Encara no m’ha passat mai res, però crec que és important saber què has de fer quan et trobes en una situació compromesa”, explica amb timidesa. “Sempre havia volgut apuntar-me a un curs així, però mai trobes el moment i, si has de pagar, menys”, diu rient.
Pegar és l’últim recurs
Després de tres sessions més enfocades a com identificar situacions de risc, gestionar la comunicació no verbal i aprendre a anar amb seguretat pel carrer, aquest dimarts és el torn de la primera classe física. “Pegar sempre és l’últim recurs perquè quan llances el primer cop, ja no hi ha marxa enrere”, avisa, “És important saber com fer-ho”. No hi ha grans complicacions. Cop a la cara, cop de genoll a l’entrecuix. Tècniques simples, però efectives. “Cridar ajuda a no bloquejar-se i és una bona manera de fer-se respectar i alertar altres persones”, confessa Karin. “Sempre que pegueu és important cridar”, afegeix mentre acaba de repartir unes manyoples per fer l’exercici.
Es tracta de cridar alguna cosa que et doni energia –moltes opten per “No! No!”, el mateix crit que fa la instructora– i al mateix temps colpejar una manyopla. Deu vegades amb cada mà i després canvien perquè la companya també pugui picar. Només començar l’exercici, una de les alumnes s’atura. “Acabo de recordar un malson que tinc sovint, on algú m’ataca i no tinc veu per cridar”, reconeix. I esbossa un petit somriure. Sap que hi està posant remei. Encara li portarà temps, però se sent una mica més empoderada. Acabada la primera tanda, toca la maniobra estrella: cop de genoll als testicles. “Si es fa bé, l’agressor se’n va a terra i et donarà temps de fugir”. Deu repeticions més i torna a començar.
El cop de genoll als genitals és una tècnica molt efectiva si se sap com fer-la / XFDC
