L’Adela i en Víctor s’asseuen a la taula fosca que presideix el petit local de l’Arxiu Històric de la Mina i del Camp de la Bota, al carrer d’Orient de Sant Adrià del Besòs. Tenen interès a fer un llibre de rutes per Barcelona i volen saber si a l’arxiu disposen d’informació sobre la mina d’aigua que dona origen a la toponímia del barri (una mina, entre altres accepcions, és la galeria subterrània que capta i condueix aigua).
En Josep Maria Monferrer, president de l’Arxiu, els rep sol·lícit i generós. Educador, historiador i dinamitzador cultural, Monferrer va arribar al barri l’any 1975 i des que hi va posar els peus a la Mina ha anat acumulant minuciosament tota aquella informació que la història oficial sovint ha obviat. “Aquest tros de món ha estat epicentre de moltes coses. La Mina té una història increïble”, rebla amb orgull. Després d’anys de feina de formiga, un cop jubilat, Monferrer va dedicar-se a conservar i redescobrir la història del Camp de la Bota i els orígens del barri de la Mina per preservar-ne la memòria.
Com poden comprovar en Víctor i l’Adela mentre els mostra els documents digitals que els poden ajudar en la seva investigació, la voluntat divulgadora de Monferrer és abassegadora. “Aquí sempre hi trobareu la informació pròpia de l’arxiu, però des d’ara –els explica amb un ampli somrís de tranquil·litat– la documentació que fa referència als barris de barraques del Camp de la Bota i a la creació de la Mina també la podreu consultar físicament a l’Arxiu Municipal de Sant Martí, a Barcelona”.
Sant Adrià i Barcelona, memòries comunes
La documentació que Monferrer ha compilat durant les darreres dècades a l’Arxiu Històric i Centre de Documentació de la Mina i del Camp de la Bota ha estat oficialment cedida aquest divendres, 16 de juliol, a l’Arxiu Municipal de Sant Martí de Barcelona. “Són un total d’uns 10.000 documents i unes 4.000 imatges del Camp de la Bota i la creació de la Mina, que ara tothom qui vulgui podrà consultar físicament a Barcelona”. L’Adela i en Víctor semblen una mica desconcertats. “Però la Mina no és Barcelona?”, li demanen. Monferrer els respon plàcidament, sense perdre la calma, com qui ha explicat la mateixa història un miler de vegades.
La Mina pertany a Sant Adrià del Besòs, tot i que és contigua al barri barceloní del Besòs i Maresme. De Sant Adrià, la separa el riu Besòs, frontera natural, i la Ronda Litoral, frontera artificial però igual d’infranquejable. Per a Monferrer, no és només es tracta d’una llunyania física. “Amb l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs mai no hem tingut bona relació. Mai ha vingut ningú del consistori a visitar-nos. El nostre arxiu no té cap valor per a ells, perquè recull un testimoni que els resulta molest”.
Fa uns anys, l’Arxiu del Poblenou va començar a fer reunions per explicar la història del barri, una història que en molts punts és compartida amb la que treballa Monferrer. Cal recordar que els barris de barraques del Camp de la Bota es subdividien en dos nuclis, el Parapet (Sant Adrià) i Pequín (Barcelona). Aviat se n’adonen de la necessitat de recuperar aquesta memòria històrica des de la unitat, obviant l’absurditat administrativa, i conviden Monferrer a fer xerrades. “Els mostro les històries de vida que conservo, els ensenyo tot el material que tinc i els parlo sobre els problemes de conservació que al meu local. Els cucs i altres animals ho roseguen tot, tenim greus problemes d’humitat, i la documentació se’m fa malbé. A banda dels dos robatoris que hem patit”.
Quan des del Poblenou li proposen que cedeixi el seu arxiu del Camp de la Bota i de la creació del barri de la Mina a l’Arxiu de Sant Martí, Monferrer no s’ho pensa dues vegades. “El meu arxiu complementarà molt el material que ells tenen al Poblenou, i a l’inrevés. Conjuntament, aportaran una visió global del fenomen de la immigració i la pobresa en l’etapa franquista, inclús de períodes anteriors. Però el meu arxiu seguirà sent meu. Els el regalo; jo em faig gran i no tinc cap suport municipal. Ara bé, en contrapartida, demano que el material sigui cedit sigui sanejat per a una correcta conservació i que es pugui disposar gratuïtament d’aquesta documentació, almenys pel que fa la part que ara cedeixo. No vull que ningú en faci negoci. I si per atendre millor a les persones interessades es vol fer còpies del meu Arxiu, per la meva part tot seran facilitats”.
Durant l’acte de donació de fons de divendres 16 de juliol, la consellera de barri del Besòs i el Maresme, Sílvia López, va destacar el valor dels fons dipositats “que van més enllà de l’àmbit territorial” per convertir-se “en una memòria de les ciutats”. El regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Rabassa, va remarcar la importància “d’una documentació no oficial que explica la vida quotidiana del veïnat, de les persones”.
Foto a foto, document a document
Nascut a Benassal, al País Valencià, el 1942, Josep Maria Monferrer va arribar a Barcelona al 1952 i va ingressar als Escolapis de Sarrià. Després de fer estudis de magisteri, pedagogia i teologia a Salamanca, i de Filosofia a Navarra. Aquesta darrera formació va ser la que el va permetre entrar en contacte amb la comunitat escolàpia que treballava als nuclis de barraques de Pequín i Parapet.
Va conèixer l’escolapi Francesc Botey, qui estava portant al Camp de la Bota la ‘pedagogia de l’oprimit’ impulsada pel filòsof brasiler Paulo Freire i que es basava en la participació social en l’alfabetització de la població. Botey havia dut aquesta premissa al barri el 1962 en el Castell de les Quatre Torres (li costarà un any de presó). Monferrer s’hi implica paulatinament. A mitjans dels anys 70, la política d’erradicació dels barris de barraques obliga les autoritats a buscar solucions d’urgència per reallotjar-ne els habitants.
La Mina neix d’aquesta urgència, i ho fa amb presses. El 1975 ja té més de 2.000 habitatges i més de 15.000 persones hi viuen. No té, però, dotació de serveis finals, i acumula diferents grups de població, en molts casos amb dèficits socials, laborals, econòmics o culturals. En Monferrer s’hi va a treballar i a viure-hi. Es converteix en el primer director d’una de les primeres escoles públiques, la Tirso de Molina, on farà de mestre –educador, com ell prefereix denominar-se– fins que es va jubilar.
“Quan vaig entrar en contacte amb la canalla de la Mina, em vaig interessar a preguntar-los d’on venien els seus pares, si eren nascuts aquí o allà, si s’havien casat aquí o allà. Em portaven a l’escola moltíssima documentació valuosa. Vam posar la procedència de cadascú en un mapa d’Espanya i van acabar aprenent les províncies no de memòria, sinó a través de l’experiència vital i familiar, de les seves pròpies històries de vida. Era un material que vaig usar en un context merament pedagògic, però que era d’una riquesa tan immensa que a principis dels anys 90 em vaig proposar estructurar-lo. No podia deixar perdre tots aquests testimonis, les relacions, les vivències. Ja no eren només un cúmul d’anècdotes de famílies. Era una tresor”
La dissort de tres nois al servei militar
El boca-orella fa la resta i li arriba informació de tot arreu “com ploguda del cel”. Alguna amb noms i cognoms, altres de fonts anònimes. “Veus aquesta fotografia?” –en Monferrer s’alça per despenjar una fotografia de la paret. A la imatge, tres nois vestits de soldat miren a càmera, fusell en mà – “Un dia va arribar-me una carta amb aquesta fotografia. El soldat de l’esquerra, ara amb lletra tremolosa de persona gran i malalta, me n’explicava la història. Tots tres havien vingut de diferents punts de Catalunya a fer el servei militar. Eren els pitjors anys del Parapet”.
Després de tres anys de guerra civil, i en el context de repressió sistemàtica dels vencedors, van iniciar-se els afusellaments davant del parapet del Camp de la Bota, un mur de formigó semblant a una escullera a l’interior del mar i a tocar de la platja de sorra. Durant la guerra civil i fins al 1952, van ser executades a Barcelona 1.734 persones, la majoria en aquest espai del Camp de la bota. “Quan entraven a fer el seu torn, després que el camió de la guàrdia civil marxés carregat de cadàvers, aquests soldats havien de netejar amb pales la sorra ensangonada i abocar-la al mar. Deixar-ho tot net per començar les maniobres. Un dia, el soldat del mig de la fotografia va saber que el seu pare, pres pel bàndol vencedor, havia mort executat poques hores abans en aquell Parapet. El remitent de la carta que tenia a les mans m’explicava que aquell jove soldat no ho va poder suportar i que, pocs dies després d’haver-se fet aquella fotografia, es va llevar la vida”. Una història única que penja d’una paret en un petit local de la Mina.
La Mina: un barri de múltiples memòries
La memòria que recorda els barris anomenats “marginals” pot arribar a ser molt incòmoda. La de la Mina és un exemple. “Conservo el testimoni de molta gent que ve de la marginalitat, que ha intentat viure dignament, molts d’ells han caigut a la droga. Vaig descobrir que la nostra ciutat margina i enfonsa, i que cal donar sortida a les persones”. Però tota història molesta a algú. En el cas de la història de la Mina, Monferrer lamenta que no s’hagi volgut “mostrar les dificultats socials, econòmiques, de la gent que hi ha viscut. Només expliquen una part de la història, i per a mi això no és història, és manipulació”.
Donar altaveu a aquesta història de la pobresa, de la marginalitat, però també de la lluita, té un preu. Monferrer està convençut que els dos atacs que el local ha patit no són pas gratuïts: “en el més greu, van rebentar la porta, els vidres, van robar els ordinadors i van escampar i fer malbé una part del material. Per sort, van deixar un disc dur ensorrat amb el paperam, i vam poder rescatar bona part de la documentació perduda”. En Monferrer és taxatiu, “què hi ha lladres, gent que es dedica a les drogues? Sí. Però persones admirables, també, moltes. Aquest és el meu barri”.
Quan la parella surt del local de l’Arxiu de la Mina i el Camp de la Bota, la conversa segueix a l’exterior, a la fresca del carrer d’Orient. Prometen que tornaran. Monferrer respira tranquil. Els esperarà amb els braços obert, però ara, n’està segur, sap que tota aquesta informació no es perdrà.
