"Avui agafem un bus i marxem a París": Barcelona com a ciutat de pas per als MENAs

Menors estrangers sense referents familiars flirtegen amb el consum de drogues o la delinqüència davant del fracàs de l'acollida de les administracions

El Salim ja no és a Barcelona. Ha marxat aquesta mateixa setmana. Ell i el seu germà de 13 anys. Dimecres. "No m'ha agradat Barcelona, hi ha policia a tot arreu, ens fan sentir malament. A més, tenir feina és impossible", es queixa. Ho diu perquè ha viscut a Ciutat Vella, on també tenia els amics, molts d'ells menors estrangers no acompanyats com ho va ser ell.

És un dels molts casos dels MENAs que s'estan a Barcelona un temps i després marxen, sempre cap al nord. La ciutat és un port d'entrada a Europa, amb un pas fugaç per Andalusia. Però molts no s'hi queden o en marxen passats uns mesos. Igualment, no es pot descartar que tornin. Com que no aconsegueixen arrelar enlloc, moltes vegades el nomadisme és la seva sortida i es cronifica. 

Té 18 anys i ve de Kenitra, una ciutat costanera del Marroc, a prop de Rabat, que es massifica a un ritme imparable –l'any 1994 tenia 292.000 habitants i el 2014, 431.000.

Per ensenyar-nos la seva llar, juga amb l'aplicació de Google Maps. "Aquí... No, aquí!". Assenyala un barri d'edificis calcats, enganxats els uns als altres, organitzats en fileres desiguals que acaben formant la silueta d'un velòdrom. Petites vies sense nom, segons l'aplicació, i sense possibilitat de recórrer-les amb la visualització digital a peu de carrer. "No es devien atrevir a venir", somriu el Salim. Però no és aquest el motiu. El servei no es presta a cap part del país. 

La seva història és una més del fenomen en creixement que posa l'administració contra les cordes. Només els quatre primers mesos d'aquest 2019 ja s'ha superat, de llarg, el total d'arribades de menors estrangers sense referents familiars del tot l'any 2016, quan es van registrar 684 casos. De fet, del gener al maig d'aquest any, s'han recomptat 946 arribades, segons dades de la Direcció General d'Atenció a l'Infància i l'Adolescència (DGAIA), un 30% més que el mateix període de l'any passat. Això, juntament amb la desprotecció en què queden la major part dels menors quan arriben a la majoria d'edat, ha abocat també bona part de les entitats d'ajuda humanitària a fer un sobreesforç per a aquells joves que han anat a parar al carrer. 

Un exemple és l'església de Santa Anna, convertida en hospital de campanya des del 2017 i situada a escassos metres de la plaça de Catalunya, al barri Gòtic. Els donen esmorzar i un lloc on dormir durant el dia: l'interior de la parròquia, amb uns matalassos disposats a sobre dels bancs eclesiàstics.

Dels centres de la DGAIA, a París

La conversa que té aquest diari amb el Salim és, precisament, al costat de l'església on es barregen amb altres sensellar. El jove va tot vestit amb l'equipació de la Juventus. El dorsal que llueix a l'esquena és el 7, de Cristiano Ronaldo. Els braços els té tots plens de talls horitzontals i superficials. Els cabells, foscos, els porta recollits, amb metxes rosses, trenes fines i una cua de cabells de color verd que va a conjunt amb el color de les seves xancletes Nike. 

Dos joves magrebins dormen als bancs de la parròquia de Santa Anna. / D.C.

Dos joves magrebins dormen als bancs de la parròquia de Santa Anna. / D.C.

Al nostre costat, també hi ha els qui dormen a l'exterior, a la placeta de Sant Òscar Romero, situada entre una oficina de "la Caixa" i el carrer de Rivadeneyra. El Salim, però, no necessita estirar-se a recuperar el son. Fa mesos que dorm al pis de la seva xicota. Abans havia passat per dos centres tutelats de la DGAIA. Un estava a Manresa i l'altre, a Sants-Montjuïc. I encara abans, havia estat unes setmanes a Madrid després de venir des d'Andalusia, on va arribar en pastera en un viatge de tres dies. Ho relata, de nou, rient i fa els gestos de remar. Ara, anuncia el seu nou destí: "Avui agafem un autobús i marxem cap a París". 

Un dels cossos que descansa a terra "és el meu germà", i apunta amb el dit. "Té 13 anys i molt mala llet" –ho confirmaran més tard els seus crits, només despertar-se, amenaçant a qualsevol que s'atreveixi a fer-li una fotografia. En aquell moment no hi havia fotògrafs ni càmeres de televisió, però l'exposició pública de la seva localització dels darrers dies, arran d'una notícia del diari El Casoels ha fet saltar les alarmes. Volen deixar de ser fotografies. "Molts han deixat de venir pels mitjans", indica el rector de Santa Anna, Peio Sánchez, "i això ha fet que tornin alguns sensesostre que venien abans però que havien interromput les seves visites perquè tenien por que els desapareguessin les poques pertinences que tenen".

Segons Sánchez, l'increment sobtat dels últims tres mesos en les visites dels joves –alguns menors i d'altres no– ha trasbalsat el funcionament de la parròquia. "Hem hagut de canviar l'horari i, en comptes de tancar al vespre, tancar a les 14h, perquè això no s'estableixi com la seva llar de dia. Alguns robaven als comerços del costat i després es refugiaven aquí, i això tampoc pot ser. Els volem ajudar, i ho seguirem fent, però ara li toca moure fitxa a les administracions: a les tres", detalla. 

Tan lluny de la droga com sigui possible

Quan deixem el mòbil al Salim, perquè vol contactar amb la seva família, entra a Facebook i ens ensenya fotografies dels seus amics. "Aquest està a França", "aquest altre acaba d'arribar a Granada", "espera, que em truquen". L'habitual és que, quan aconsegueix un telèfon amb dades o connexió WiFi i es connecta a la xarxa social de Mark Zuckerberg, ràpidament algú, en veure la boleta verda que indica que està actiu, el contacti. Parla durant 30 minuts amb un col·lega del Marroc i, en acabar, insisteix que, malgrat tots els moments durs de la travessia: "Estem molt units amb els que encara són al poble. I jo sempre els dic que no es flipin, que a aquí no n'hi ha per tant". 

Preguntat per la delinqüència i la proximitat a les drogues d'alguns compatriotes seus –el 78% dels MENAs provenen del Marroc– abocats a viure al carrer, el Salim fa que no amb el cap. Esnifar cola a ell no l'ha seduït mai. "La bosseta et deixa tonto, jo ho he vist, i passo", afegeix. Sap, en canvi, que hi ha zones, especialment alguns parcs del Raval, en què fer-ho és el més freqüent pel cost tan reduït que té i l'efecte ràpid que provoca.

En un d'aquests espais, al voltant de les sis del matí –abans de parlar amb el Salim– ja se sentien crits i xivarri. Una colla de deu adolescents bevien cervesa i fumaven. Un d'ells, totalment faltat d'equilibri i amb el nas sagnant, es deixava acompanyar per un altre. Van preguntar a la comissaria on havien d'anar a curar-s'ho, els policies els ho van indicar tot i les dificultats idiomàtiques, però al cap de pocs minuts la parella tornaria pel mateix camí per on havia marxat. No feien gaire pinta d'haver passat per l'ambulatori. 

Dos joves, a primera hora del matí, demanant ajuda mèdica. / D.C.

Dos joves, a primera hora del matí, demanant ajuda mèdica. / D.C.

El vicepresident del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC), Lluís Vila, ho troba comprensible i en culpa directament al sistema d'acollida. "Els que estan al carrer i són menors, segurament ho estan perquè han vist que molts dels que tenen més de 18 anys no han aconseguit permís de residència i menys encara de treball; que, a més, ells mateixos han passat per uns centres que no són d'acció educativa, sinó que són cases de colònies que fan de camps de refugiats; i on se'ls demana que s'esforcin durant anys per aprendre idiomes que potser no els solucionaran el futur. És clar, davant d'aquest escenari, pot ser que no trobin atractiu formar part del circuit normatiu i surtin a buscar-se la vida". 

A més, indica que els talls en els braços dels menors que viuen al carrer són un patró que apareix de manera comuna. "Les autolesions són una conducta que fa visible el patiment i malestar que senten. És el mateix sistema que els aboca a situacions de marginalitat i, llavors, cada subjecte respon d'una forma particular", hi aprofundeix Vila. "Aquestes situacions complexes acaben provocant que alguns nens, a més, caiguin en mans de màfies i robin o es prostitueixen", afegeix el rector de la parròquia de Santa Anna, que assegura que tres joves li han explicat que en alguna ocasió han prestat sexe a canvi de diners. 

Responsabilitats compartides

Des de la parròquia del centre barceloní intenten, amb un educador i una treballadora social, assistir al màxim possible de persones, però estan saturats. Actualment tenen un vincle directe i fan seguiment d'uns 20 joves, tot i que els que fan ús dels seus serveis són més d'un centenar. En aquest sentit, tant Peio Sánchez com Lluís Vila coincideixen a destacar la insuficiència de la tasca de les tres administracions implicades, el que ha suposat una càrrega extra col·locada, directament, sobre les entitats o els treballadors finals: els educadors socials. "Hi ha una descoordinació flagrant. La DGAIA, que no té prou recursos, l'Estat que no modifica la llei d'estrangeria i l'Ajuntament, que fa com si res quan els menors deixen de ser-ho i segueixen vivint al carrer", renega el rector. 

Sobre les condicions dels treballadors als centres, a més, Vila és especialment crític amb la gestió de l'administració. La protesta de l'especialista destaca que "es prefereix invertir en el circuit de Fòrmula 1 o en el Mobile World Congress que en unes condicions dignes dels qui afronten el cop dur d'un fenomen important" i això, a la llarga, ha provocat que cada cop menys professionals preparats hagin acceptat ser destinats a centres. "Volen que curem una epidèmia de grip A amb les condicions d'uns hospitals de fa cinquanta anys", compara el viceperesident del CEESC. 

Tots dos, a més, s'ho miren amb aires transcendentals. I es proposa que, tal com fins ara hem donat per entesa l'existència de serveis d'emergència d'ambulàncies i policia, a partir d'ara haurem d'assumir que caldran educadors socials d'emergència per assolir la gran xifra d'arribades que viurem. "Fer-ho malament, sense recursos, significarà donar ales a l'extrema dreta", alerta Peio Sánchez. 

Per això, es miren amb un optimisme relatiu l'anunci d'un nou pla de xoc contra el fenomen dels menors dormint al carrer, en què es potenciarà la coordinació entre el govern municipal i el de la Generalitat per fer un acompanyament més complet amb equips de psiquiatria. El problema abasta moltes més situacions i, de nou, "tot ve de l'arrel, d'on poses els diners i quants en poses, de si és una prioritat", hi furga Lluís Vila. Ara queden a l'espera del resultat d'aquest canvi de posicionament, però alhora els preocupa que pugui produir-se un nou col·lapse, com el de l'any passat, ara que entre el juliol i el setembre es preveu que torni a haver-hi un repuntament de MENAs arribant a Barcelona.

Mentrestant, el Salim i el seu germà ja hauran arribat a París i hauran encetat una nova vida. "Ens ho vam pensar, quedar-nos-hi. Però quan rumiàvem les raons per fer-ho, no ens van sortir gaires més que la platja. I no érem els únics".

Més informació
Comentaris (4)
Pere Fa 2 mesos
Els marroquins , tendrian de esser retornats sense contemplacions , altre cosa son els subsaharians , que han passat penalitats , la pitjor atrevessar el Marroc.
Teresa Fa 2 mesos
Quants diners ens dóna Madrid per mantenir-los? Quants a Andalusia i a les altres comunitats? Qui reparteix aquests nois? Qui pacta amb el rei del Marroc? Crec que tot es fa des de Madrid i sense cap mirament per Catalunya. Atendre'ls bé a l'arribada, si cal dos o tres dies de descans, roba de recanvi, entrepans i un bitllet cap a Madrid. Allà tenen tots els mitjans per atendre'ls. Aquí farem grans esforços, serem molt bons i encara serem criticatsi insultats.
x2mas3uno Fa 2 mesos
cria corbs que et treuran els ulls
el mussol emprenyat Fa 2 mesos
es clar, es clar, la culpa sempre es nostre, que hauriem de mantenir-los tota la vida sense que fotin res, no sigui que es frustrin i es dediquin a delinquir o a drogar-se. EL problem s'acabava ràpid si el retornessin als seus països amb els seus pares que és on han de ser. Després ploreu quan puja l'extrema dreta