Els nostres 10 articles preferits del primer any del TOT Barcelona

Els periodistes que formem el diari t'expliquem en primera persona per què ens van impactar aquests reportatges, entrevistes i primícies

El TOT Barcelona compleix un any aquest divendres. I durant 365 dies t’hem explicat un munt de coses en directe i hem viscut moments informatius molt intensos: 4 eleccions, un pacte d’investidura i un altre de govern, tres vagues generals i una de feminista, una crisi del taxi, un pic d’inseguretat, aturades al metro i a l’aeroport, 19 plens ordinaris i extraordinaris… i una sentència de l’1-O amb una revolta popular que encara és ben viva. Enmig de tanta actualitat roent, hem publicat desenes de reportatges, entrevistes i primícies que s’escapaven a l’última hora informativa per oferir-vos una mirada nova a la ciutat.

L’elaboració d’alguns d’aquestes articles ens ha impactat especialment: ens hem emocionat amb testimonis de veïns, hem posat el cos en la cobertura de disturbis i càrregues policials, hem fiscalitzat amb lupa licitacions i concursos públics i hem entrevistat personatges que ens han impressionat. Volem celebrar l’aniversari compartint amb els nostres lectors aquests sentiments i sensacions, escollint cadascú dos articles especials i explicant en primera persona com els vam viure.

Sílvia Barroso, directora

Com a directora del mitjà, assumeixo tot i cadascun dels continguts que hi publiquem els cins periodistes que hi treballem. No només m’hi obliga la llei –les responsabilitats legals que es puguin derivar del que difon un mitjà són del director/a–, sinó que és una qüestió de convenciment. El mateix dic de la feina, imprescindible, que fa el director comercial, Jordi Gálvez, que treballa en coordinació amb la redacció i amb respecte a parts iguals per continguts i anunciants. Tots ells surten a la foto que teniu sobre aquestes línies, feta pel fotògraf Jordi Play, que tan bé retrata el que passa a la ciutat i els seus protagonistes. Volíem que ell també hi sortís, però ha insistit a firmar la foto, en lloc de posar-s’hi.

Dit això, jo també tinc els meus articles preferits d’entre els que he escrit com a membre de la redacció. Un d’aquests és el reportatge que vaig fer al febrer patrullant amb els agents els Mossos que recorren el metro cada dia per detecar, controlar, foragitar i, si s’escau, detenir els carteristes que actuen. Em va permetre veure en directe com treballen aquests policies –que fan desenes de quilòmetres cada dia–, comprovar com són els grups implicats en aquest tipus de petita delinqüència i intuir els drames socials que s’hi amaguen.

[r:5]

L’altre reportatge que he triat per rellegir és el que explica com la feina que està fent el jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona perquè ni quedin impunes les càrregues de la Policia Nacional a Barcelona l’1-O, durant el referèndum del 2017. El paper del magistrat Francesc Miralles és clau, però també ho és el de la secció tercera de l’Audiència, que complementa la seva feina, i el de l’Ajuntament, com a acusació popular, i les acusacions particulars, que no deixen un fil per estirar.  

[r:6]  

Meritxell M. Pauné, subdirectora

El baluard de Santa Madrona és un dels meus llocs preferits de Barcelona. Pel seu valor patrimonial, per la seva ubicació privilegiada i per l’encant dels seus jardins sempre m’ha sobtat que no siguem capaços d’obrir-lo al públic. Ens mereixem gaudir d’aquest oasi cada dia i no només els matins comptats que l’obren els voluntaris de la Coronel·la! Durant tot l’estiu he perseguit persones sàvies d’aquesta ciutat que coneixen el baluard perquè m’expliquessin quin és el gran impediment. La sala de venupunció que hi havia a la muralla ja no hi és i els riscos de turistització i inseguretat es podrien abordar amb bona voluntat política. Però vet aquí que el baluard pertany a tres institucions que s’han de posar d’acord, el museu hi té el taller del mestre d’aixa –una petita meravella que mostrem a les fotografies de Jordi Play que acompanyen l’article– i molts elements històrics no complirien cap normativa actual. En definitiva, amb la burocràcia hem topat!

[r:1]

Al llarg d’aquest any he estat al càrrec de la secció de Política i he conegut de prop a molts dels líders de Barcelona. Però la política són molt més que discursos i mítings, que escaramusses entre govern i oposició. També és coherència i rendició de comptes i per això des del primer moment ens hem preocupat molt pels temes de transparència. Un dels instruments més coneguts de prevenció de la corrupció són declles declaracions de béns, amb les que premsa i ciutadania tafanegem quin patrimoni tenen els nostres regidors. Vaig repassar les del nou mandat i un bon nombre presentaven llacunes importants. I em van sorgir moltes preguntes: Qui comprova que són certes les dades aportades? El patrimoni dels familiars de primer grau, és legítim exigir-lo? Tothom actualitza la seva declaració quan plega del consistori? Experts independents i funcionaris de l’ajuntament em van explicar que ningú investiga aquestes dades, que no hi ha sancions previstes i que fins a 7 regidors, inclosa l’alcaldessa, no havien lliurat el document de sortida. La transparència l’hem d’empènyer entre tots perquè sinó no arribarà pas sola.

[r:2]

David Cobo, redactor

Caldria fer un esforç desmesurat per obviar, en una llista de temes destacats, el que ha passat als carrers de Barcelona aquest últim mes. Hem normalitzat les fogueres de carrer, les grans concentracions promogudes anònimament i els trets de projectils com a eina per reprimir les protestes. Encara i així, en mig de les llargues nits de corredisses, arribaven, a batzegades, moments desconcertants. Com el que ens va atrapar, una nit a passeig de Sant Joan, a un grup de periodistes, manifestants i veïns. De sobte, tots corríem a l’interior de qualsevol bar obert. Un gas ens estava provocant una coïssor col·lectiva. Els agents disposats sobre el terreny negaven haver llançat res. L’endemà, investigant aquell moment, vam trobar que el ministeri de l’Interior havia comprat un gas lacrimogen idèntic al que ens havia afectat a nosaltres. La Policia Nacional, des del matí i fins a primera hora de la tarda, evitava confirmar-ho. Amb la prova del cartutx que teníem, però, no hi havia dubtes. Ho vam publicar. Minuts després, el cos policial ho confirmava. 

[r:3]

Des d’una de les àrees que cobreixo al diari, centrada en el contacte amb les entitats veïnals, també ha estat un any de parlar amb centenars de barcelonins. Sovint, ho hem pogut fer tranquil·lament. Un matí d’un dimarts qualsevol. Una estona per entendre una complexitat molt focalitzada a algun carrer amagat o a algun projecte aparcat en el temps. Molts d’ells, a més, formaven part de col·lectius que fan xarxa. Lluiten per l’habitatge, contra la droga, o pel patrimoni del seu barri. Però entre tots aquests veïns, hi ha uns que, tot sols, se saben Barcelona amb una precisió superior a la de cap arquitecte, regidor o investigador en potència. La Barcelona podrida, la presumptuosa i la sensacional. I se la saben a contracor. Se l’han hagut de menjar. Són els barcelonins que viuen al carrer. Els que hi dormen. I, com vam intentar explicar en un recorregut per la nit barcelonina, els que cada mes de març es convencen que aquell hivern havia estat l’últim que passarien al carrer.

[r:4] 

Adrià Lizanda, redactor

No puc fer altra cosa que sentir-me afortunat. De tenir l’oportunitat de gaudir i aprendre cada dia de periodistes amb totes les lletres i d’explicar la meva ciutat amb la sensibilitat i rigor que demana. En el meu primer any com a periodista he pogut córrer, seure, xerrar, preguntar i escriure a Barcelona, alhora que m’equivocava, aprenia i m’emocionava amb les històries que he pogut narrar. Una d’elles, la de l’Ana Cortés. Va ser víctima dels atemptats del 17A, que van sacsejar com mai els meus amics, familiars i coneguts. Jo estava a l’estranger i vaig patir l’angoixa del que no pot estar amb les persones estimades en moments difícils. Però parlar amb l’Ana em va apropar al patiment d’aquell dia que, avui, encara està present en persones com ella. Pateix un trastorn per estrès posttraumàtic i davant té unes autoritats que no la volen reconèixer com a víctima del terrorisme. Va ser una trobada d’aquelles en què una mirada i un somriure fa molt més que qualsevol pregunta, una trobada passada per llàgrimes i per emoció que van passar a ser paraules d’un dels dos articles que m’emporto d’aquest primer any de Tot Barcelona.

[r:7]

Óscar Briceño va ser apunyalat aquest estiu per un home que el volia matar només perquè era estranger. En ell vaig trobar una persona amb esperances, frustrades per un país que l’expulsava per la falta d’oportunitats i per un altre que el rebia amb un futur incert. Dormia a terra, acompanyat d’altres sensesostre, quan el apunyalar en quatre ocasions amb la intenció de prendre-li la vida. En un context en què l’odi cada vegada guanya més adeptes i en què la por al diferent s’utilitza en eslògans polítics i en mítings de campanya, posar nom i cognoms a una víctima de la violència per motius d’odi va ser revelador.

[r:8]

Xavi Fernández de Castro, redactor

De tota la feina feta aquest any, que no ha sigut poca, em quedo sense cap mena de dubte amb les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Eren unes eleccions que arribaven amb cinc anys de retard, amb polèmica per la introducció del vot electrònic i amb una candidatura independentista que acabaria obtenint una victòria tant aclaparadora com inesperada. Si hi ha un article que resumeix a la perfecció tot el terrabastall que es va generar després de les eleccions és un que vaig escriure sobre Truckcat, una microempresa de cinc treballadors que no té ni pàgina web i que va ser capaç de guanyar-li el seient a Seat, una multinacional que factura 9.500 milions d’euros i té 15.000 empleats. Un David contra Goliat de manual que a sobre va posar els pèls de punta a Manuel Valls, que representa com ningú l’establishment barceloní i que segurament encara no entén què va passar.

[r:9]

L’altre article que m’agradaria destacar és sobre la rambla verda que hi ha projectada a Vallcarca des del 2002 i que no s’ha fet per una barreja de desídia, manca de diners i oposició veïnal. Com a veí del barri em sento especialment lligat a tot el que hi passa –no és fàcil mantenir la distància quan jugues a casa–, però al mateix temps crec que és un reflex de què és Barcelona. Veïns que es revolten contra la maquinària burocràtica de l’Ajuntament; que no es volen deixar esclafar pel famós “és el mercat, amic!” que practiquen algunes immobiliàries; que discuteixen entre ells perquè veuen el món de manera diferent; però que també arriben a consensos, com s’ha fet a la zona del nucli antic, i treballen per tenir un barri digne.

[r:10]

Més informació

Nou comentari