Tot passant per la Rambla de Fabra i Puig trobo que les papereres porten una mena de cep com aquells que es posen a les rodes dels cotxes mal aparcats. Un cercle de ferro collat amb una peça movil que cal obrir per enretirar la bossa. Pregunto i l’Ajuntament em confirma que es tracta d’un estri intimidatori, disuasori, pels veïns sotmesos al programa de recollida d’escombreries porta a porta. Un bloqueig físic de la paperera perquè l’emprenyat, insubmís o l’incívic (tots son tractats igual) no puguin deixar l’orgànica a la paperera.
Aviam. Aixó no es tracta d’ecologia, d’escalfament global o de salvar el planeta. És evident que els problemes ecològics de la Terra no passen per l’orgànica del poble de Sant Andreu, un poble gentrificat, de gent gran, de cases petites, de ciutadania organitzada. Aquest no és ni ha estat mai el tema. El problema amb les papereres, els xips de control, els cartellets vermells sobre les bosses amb peles de patates i l’esforç tecnològic i de personal no va només d’urgència climàtica. Va de control ciutadà. Fa ja molts anys i moltes administracions que la Casa Gran té una tendència a tractar amb paternalisme al barceloní. És un tic molt propi d’un progressisme format, construït i cohesionat a partir d’un sol concepte: la superioritat moral. No es tracta només que la raó sempre caigui del seu costat sinó que aquesta raó els obliga a actuar segons els principis del despotisme il·lustrat: tot pel bé del poble però sense el poble. D’aquí surt aquest “ecologisme pùnitiu” que patim a Barcelona. Un discurs que rondina, castiga i renya a la gent perquè no saben el bé que ells ens volen transmetre.
I aqui topem amb una paraula llatina: “auctoritas”. L’Ajuntament de Barcelona, com qualsevol institució electe és perfecte i totalment legítim en els seu exercici del poder. Allò de la “potestas”. Però qualsevol governant sap que, a més, necessita el respecte del governat, que és la única manera de poder exercir a més autoritat, convenciment.
I és clar, quan qualsevol veí de Sant Andreu veu que les autoritats es mostren orgulloses dels 200.000 creueristes que arribaran enguany i que podran llençar la seva orgànica on vulguin; que ja saliven amb l’ampliació d’El Prat amb el que suposa de contaminació de la de veritat. Quan un veí es troba tapiada la seva paperera perquè els seus representants malfien d’ell però aquests són incapaços de controlar als turistes del pisos il·legals o mantindre en ordre la platja perquè els turistes “deixen diners” i els veïns “deixen orgànica a les papereres”. O quan es taxa i penalitza vehicles privats de tanta gent expulsada de la ciutat que ha de vindre a treballar a diari mentre arreu es fan apartaments de luxe per rics ociosos, la sensació és la mateixa: forts amb els dèbils, dèbils amb els forts.
No és només un tic d’aquesta administració. Els despotisme il·lustrat dels nostres patricis (històricament PSC i ICV) té una llarga tradició. Que el poble vol un ambulatori, que mengin MACBA. Que al Poblenou demanen pisos, que mengin oficines. Arbres? Places dures que tinc un premi FAD! Què sabrà la gent el que li convé, coi!
Els nostres progressites tenen estudis, visió, contactes i, sobretot, una gran por a molestar a la gent amb diners. Per això se les tenen amb el poble. I les papereres tapades. Fins que apreneu, dolentots. Que no veieu que vosaltres esteu matant el planeta, veïns de Sant Andreu?
