La situació a l’Ajuntament de Barcelona aquest mandat és tan anòmala que cada dia poden passar coses que mai s’havien vist. Mai havia passat que el partit més votat quedés fora del govern municipal, i això és el que hi ha, amb ERC a l’oposició. El cas és que aquesta formació política, que té deu regidors i 46 consellers de districte –més els assessors que li corresponen–, no es rendeix. I no només recorden que van guanyar les eleccions cada vegada que parlen, sinó que s’han proposat marcar les pautes del mandat. Tenen temps i recursos per intentar-ho. I ganes.
Ernest Maragall no llança la tovallola, i vol assegurar-se que el govern de Colau i Collboni nota el seu alè al clatell. Per això aquest divendres ha presentat el que anomena un “govern d’impuls”, una denominació amb la qual intenta no quedar-se en el concepte de “govern a l’ombra” que va fer servir el seu germà Pasqual en l’última legislatura de Jordi Pujol. En un plantejament conceptualment complex –com sempre amb Maragall, al·lèrgic a les simplificacions–, aquest equip ha de fer el paper de fiscalització d’un govern a l’ombra tradicional però també ha de tenir un altre vessant “propositiu”, “d’impuls”.
Temes com la inseguretat –”no deixarem el discurs sobre seguretat a la dreta“, proclama el portaveu del grup municipal, Jordi Coronas–, l’habitatge, el turisme i els drets i llibertats –el vessant nacional i republicà– són els eixos amb què volen marcar els pròxims quatre anys.
Però davant s’hi trobaran un altre equip que no està disposat a deixar-se menjar el terreny i que ha arribat al mandat tan embalat com els republicans: el del PSC, amb Jaume Collboni –i la relació estreta que té amb un estrateg com Miquel Iceta– al capdavant.
ERC vol intentar portar els comuns cap al seu terreny i obligar-los a votar diferent dels socialistes –com en el ple per reclamar una investigació al Congrés sobre la relació del CNI amb l’imam de Ripoll, cervell del 17-A–, aspira a construir “majories alternatives” en què participi un dels partits de govern i l’altre no. Això, combinat amb l’objectiu de “no posar bastons a les rodes” i, per exemple, aprovar el pressupost del 2020.
Una operació d’alta complexitat en què encara està per veure quin paper hi té Elsa Artadi –que tampoc està disposada a fer de comparsa– i l’eventual capacitat de recuperació dels comuns, que van quedar exhaustos i estabornits després de la dura negociació per mantenir l’alcaldia contra la llista més votada i que han estat molt eclipsats pel PSC durant l’estiu.
