La decisió de l’Ajuntament de retirar a tota velocitat el llaç groc de la façana per l’ordre de la Junta Electoral de Zona no és exactament una sorpresa perquè ja havia passat –durant la campanya del 21-D– però hauria de ser-ho. Per què un equip de govern format per persones que provenen de l’activisme i acostumades al combat judicial es mostra tan disposat a complir una instrucció d’una junta electoral en una qüestió que és obvi que no lesiona els drets de cap ciutadà?
Asseguren que el secretari municipal va estudiar l’ordre de la junta i els va comunicar que el símbol en defensa dels presos polítics s’havia de retirar amb immediatesa. Però un secretari judicial és un jurista funcionari que té l’obligació i l’obsessió de fer complir qualsevol norma o ordre fins a l’última conseqüència. Un polític, en canvi, ha de valorar si una norma o ordre és injusta i es pot moure en el terreny de la desobediència civil. I més quan es tracta de polítics experts en aquesta modalitat de protesta orientada a la transformació de les lleis.
Si Ada Colau estigués d’acord amb el procés judicial al qual s’està sotmetent líders polítics i socials –i dos policies!– per l’1-O, ja no hauria penjat el llaç d’entrada. Si cregués que l’exhibició d’aquest símbol és inadequat per a una institució, tampoc. Si fos una dona poruga respecte de la llei no hauria fet el 80% de coses que ha fet a la vida.
Si va anar al Suprem a dir-li a la cara al jutge Manuel Marchena que no està d’acord amb l’empresonament dels acusats, si els ha visitat a tots a la presó… què significa aquesta retirada a última hora? Què vol dir aquesta referència naïf a la voluntat de “contribuir a generar un debat electoral serè?”, cosa que seria desitjable però que és poc probable i que, per descomptat, no s’aconseguirà amb una decisió que només dona una alegria impúdica a Manuel Valls, Cs i el PP, avui agermanats a Twitter i demà, potser, en algun lloc més.
Tot indica que el trio unionista que formen Valls-Cs, el PP i el PSC –des que Jaume Collboni que ha optat per burxar Colau dia sí i dia també amb el seu suposat acostament a l’independentisme– ha arrossegat l’alcaldessa a una decisió que no és coherent amb el seu itinerari. Ni tan sols amb la seva equidistància. En aquest cas, l’equidistància és distància respecte dels presos polítics i els seus familiars, respecte de molts ciutadans i respecte del compromís amb la democràcia i les llibertats que havia demostrat fins ara.
