Un debat que no desempata la cursa electoral

Tv3 i Catalunya Ràdio han tornat a centrar la campanya només a cinc dies de les eleccions municipals de diumenge. El tradicional debat de candidats a l’alcaldia de Barcelona, moderat per les periodistes Laura Rosel i Ariadna Oltra, ha servit en safata als candidats poder explicar el seu menú, mostrar les seves diferències, semblances, aclucades d’ullet o carabasses per a futurs pactes. Si tots han coincidit ha estat per reclamar-se com el vot útil ja sigui contra la tradicional sociovergència, sia contra la continuïtat d’Ada Colau al consistori, sia contra la consolidació de la dreta, per garantir un govern suposadament sobiranista a l’ajuntament o bé un govern progressista a la ciutat.

El debat ha estat previsible, ple de moments tòpics, onírics, més o menys interessants i amb voluntat de no prendre mal, llevat dels que han d’arriscar molt per poder entrar al consistori. Però sobretot ha estat un debat barceloní, massa barceloní. De fet, cap dels vuit candidats ha parlat de la ciutat com a capital catalana ni quin paper ha de tenir en el conjunt del país. El model de ciutat, les superilles, a mobilitat, la seguretat, la neteja, el turisme i molt d’esquitllada el Procés que ha entrat en el bloc de l’economia, el debat ha tocat les tecles habituals de campanya i previsibles de tots els candidats. Poca novetat i ha estat un debat que no ha desempatat la cursa electoral de cara diumenge. Tothom ha mirat de no prendre mal.

L’actual alcaldessa, Ada Colau, de ben vermell en noms dels Comuns; Ernest Maragall, amb americana oberta en nom d’ERC; Jaume Collboni, amb americana cordada pel PSC; Anna Grau, de blanc i negre, com a líder de Ciutadans; Xavier Trias, amb la mà a la butxaca per Junts; Daniel Sirera, amb corbata verda, pel PP i Eva Parera, de Valents han omplert un plató previst per 9 candidats. Hi faltaven Vox i la CUP.

Un debat que no s’ha celebrat a les instal·lacions de TV3, sinó a les de Mediapro, perquè el plató que l’havia d’acollir està ocupat per l’exitós Eufòria. “És més barat llogar-ne un que muntar i desmuntar els escenaris”, al·leguen des de la tele. La situació és concloent: si es presentessin els d’Eufòria potser més gent es miraria el debat. Cal dir que TV3 ha portat un càtering fabulós per alimentar la premsa, però ha decidit descartar el tradicional cafè de mitjó i la truita de patates amb ceba camuflada. Però la voluntat és el que val i els de protocol de la ‘Corpo’ s’han guanyat el cel gràcies a unes excelses galetes de xocolata, ara en diuen cookies com ara en diuen Superilles dels llocs pels vianants.

Blocs temàtics i polítics

El debat ha començat amb el tret de sortida d’Oltra i Rosel i un cronòmetre a la part esquerra de la pantalla. El primer bloc del debat, amb el títol “model de ciutat”, ha permès situar els equips en els primers minuts de joc. Però lluny de ser un joc ràpid i vistós ha estat un futbolí i així s’ha mantingut tota l’estona. Sense grans incursions, ni jugades de pissarrí, ni jugades pel lateral, només cops de canell ràpids i creuats per marcar gols ràpidament aprofitant el temps que repartien amb estil soviètic el binomi de les moderadores. Boles ràpides i creuades entre els equips competidors. Per una banda, Trias n’ha batejat un “el matrimoni Colau-Collboni”, al que s’hi ha abonat fins i tot, Maragall. Sirera ha marcat perfil propi aprofitant que Grau i Parera el centraven. I Colau s’ha erigit en la garantia d’un govern progressista a la ciutat.

Maragall ha començat a esvalotar el galliner amb una acusació directa a Colau. “Vostè el que fa ho empitjora”, ha sentenciat. A partir d’aleshores, la pilota s’anava passant de debatent amb debatent, amb la dreta espanyola parlant en castellà com a senyal identitari. Amb un problema, però, que si ets catalanoparlant i fas anar el castellà per postureig ideològic t’arrisques a semblar un cantant de fados de la Garrotxa, com ha estat el cas en diversos moments. Colau només ha replicat amb certa duresa, i controlada, amb Trias, però ha evitat entrebancar-se amb enemics que no són els seus i mantenir la seva figura de llum com a símbol i ensenya del progressisme municipalisme.

Cadascú el seu guió

Collboni, entrenat per l’efectiu aparell del PSC, s’ha presentat amb posat d’alcalde. De fet, ha assegurat que “li ha tocat fer d’alcalde moltes vegades” tot criticant que Colau “no ho ha fet”. S’ha definit com el líder d’un partit que aporta “confiança” i “seguretat”, a més de vantar-se de portar el Mobile World Congrés fins el 2030. És més, ha recordat que el seu partit és el que ha aportat els “millors alcaldes de la ciutat”. Collboni presumint del rèdit de Pasqual Maragall, Narcís Serra, Jordi Clos o Jordi Hereu. El seu argument habitual ha estat “som els que liderem les enquestes”. Ha venut tapar les rondes per incrementar les zones verdes i s’ha desacomplexat en apostes com l’ampliació de l’aeroport.

Trias no s’ha arronsat i ha sortit a l’atac i ha replicat les crítiques directes i les al·lusions habituals. Ha aprofitat el seu estil directe i desacomplexat, i ha mirat que el debat no se li fes gaire llarg. De fet, ha tingut traça a erigir-se, sense despentinar-se, com l’antítesi de la societat Colau-Collboni. Trias ha proposat un gran pacte d’habitatge a trenta anys vista, “posar ordre a les concessionàries de la neteja” i més seguretat perquè va deixar en un 3% la preocupació dels barcelonins en la seguretat que quan va arribar era del 17%. Trias ha aprofitat una entrada inesperada de Sirera sobre Carles Puigdemont per recordar-li que va ser el PP, el seu partit, el que es va inventar que tenia 12 milions a Suïssa. Sirera s’ha apartat a la banda i ha buscat altres objectius. Trias no se n’ha estat d’acusar a Collboni i Colau de dir mentides.

A Maragall li ha costat entrar en el debat per un foc creuat triangular. En primer lloc, per Trias; en segon terme, per les polítiques de suport en els pressupostos de l’ajuntament i, en darrera instància, per la dreta espanyolista per la seva condició d’independentista i per fer costat a les polítiques de Pedro Sánchez a Madrid. Maragall ha criticat Colau, però sobretot, el seu objectiu ha estat Collboni que no ha entrat en el cos a cos amb l’exsocialista. Maragall s’ha ponderat com un Trias d’esquerres i ha utilitzat un truc de gat vell que no perd el compàs aportant al debat les peticions que li feien veïns dels diversos barris de Barcelona. Maragall ha intentat reviscolar després que les enquestes el despengessin de la cursa electoral per repetir la primera força.

A Sirera li han deixat espai jugant amb la justa mesura la seva condició de dreta espanyola i com a únic capaç de fer fora Colau. Grau ha fet el paper que se li espera i Parera ha jugat a fer de Vox amb una mica més glamour barceloní. Poques novetats, molta previsibilitat, en un debat marcat més per les enquestes que no pas pels projectes de ciutat presentats. El debat podia tenir joc però la processó és molt llarga i el ciri molt llarg.