Barcelona ha sigut per uns dies la capital de la política espanyola. Físicament, perquè retòricament ho és molt més sovint des de l’1O. Les protestes a la ciutat durant els primers dies de mobilització contra la sentència han marcat el debat i els principals candidats han volgut celebrar mítings, reunions i visites a Barcelona. La incertesa sobre el dia de reflexió s’ha mantingut fins a la vigília electoral, per la continuïtat a mitges de l’acampada, els concerts del Tsunami Democràtic i la protesta reincident dels CDR.
No hi ha hagut greus aldarulls en la darrera setmana, malgrat els mals auguris aquest mateix dissabte del líder popular Pablo Casado. Els concerts han estat una bassa d’oli i la manifestació dels CDR no ha aconseguit entrar a la plaça Urquinaona per “tornar-ho a fer”, dispersant-se després d’alguns enfrontaments lleus amb la policia i barricades de contenidors sense foc. Tampoc hi va haver incidents en les protestes a l’exterior dels mítings d’Albert Rivera i de Pedro Sánchez –és el primer cop que un president espanyol tanca campanya a Barcelona– i el rebuig a un acte de VOX al centre cívic de Sant Martí es va saldar amb una escridassada i escorta policial.
Tots els col·lectius mobilitzats han cridat a respectar la jornada electoral i permetre que es pugui votar sense cap dificultat. Igualment una parella de Mossos d’Esquadra custodiarà cada col·legi perquè garantir-hi l’ordre, en un dispositiu batejat com a “Urna”. Es coordinaran amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que han desplegat 2.500 agents. La gresca, si n’hi ha, vindrà la setmana vinent amb la mobilització de 3 dies seguits que ha anunciat el Tsunami Democràtic.
Els vots barcelonins, un repte per a tots els partits
Aquest diumenge es celebren les tretzenes eleccions al Congrés des de l’aprovació de la Constitució espanyola el 1978. El vot barceloní ha donat molts ensurts els darrers anys i tots els partits se la juguen en aquests comicis. Fa sis mesos, les eleccions al Congrés van deixar dos triomfadors a Barcelona ciutat: Ernest Maragall (ERC) i Jaume Collboni (PSC). Aquest diumenge caldrà fixar-se especialment en Nou Barris, Sant Martí i la Zona Franca, tres àrees de vot obrer que han canviat de color vàries vegades en tres anys: primer van passar del roig socialista al violeta comú, després es van tenyir del taronja de Cs i aquest any han tornat al vermell.
La cúpula del PSOE té la vista posada en la Moncloa, però els socialistes catalans miren cap a la primera corona metropolitana i els barris perifèrics de Barcelona ciutat. El 28A van vèncer a 29 dels 73 barris de Barcelona, després de la trompada de 2016 quan només li va quedar Ciutat Meridiana. Jaume Collboni va aconseguir 8 dels 41 regidors del ple aquest maig gràcies a la reactivació dels antics feus rojos, que fa 4 anys li van fer el salt amb Ada Colau. Consolidar-los li pot donar uns diputats decisius aquest diumenge però sobretot millors perspectives per a les eleccions catalanes anticipades que es pronostiquen per 2020. També ajudarien Jaume Collboni a guanyar autoritat política a l’Ajuntament, on ara és el soci petit del bipartit però on històricament havia estat la força majoritària.
[r:1]
A l’abril ERC va trencar la seva particular maledicció de les eleccions espanyoles, uns comicis on històricament trobava moltes dificultats. Es va emportar 38 dels 73 barris, quan 4 anys abans només va guanyar a tres. Però una cosa és guanyar a les urnes i una altra endur-se el premi gran: el repte el té ara ERC és traduir els vots en resultats. Després que Ernest Maragall guanyés les municipals i es quedés sense governar pel pacte Colau-Collboni-Valls, ara Gabriel Rufián s’enfronta a un pes major a l’hora de regalar, negar o negociar els vots dels republicans en la propera investidura estatal.
[r:2]
El PP aspira a la segona plaça al Congrés però no canvia de repte a la ciutat: sobreviure. De 2016 a 2019 va perdre més 60.000 vots. I si a les darreres municipals va témer per quedar-se fora de Barcelona, ara a les espanyoles les enquestes li donen entre un i dos diputats a tota la província i entre un i zero a la resta de Catalunya. L’ombra de VOX pressiona al PP cap a un centre, on té massa competidors.
Ada Colau s’ha implicat molt en la campanya del 10N, fent costat a Pablo Iglesias i al seu extinent d’alcaldia i amic personal Jaume Asens. A l’abril els comuns es van emportar un bon disgust, perdent 50.000 vots respecte a les anteriors espanyoles i caient de la primera posició indiscutida a Barcelona a una modesta tercera plaça. Per barris encara pitjor, baixant de 59 victòries a només la Clota i el Gòtic. Aquesta vegada els morats no s’han tallat criticat als socialistes, amb atacs directes al seu soci barceloní a qui volen també de soci a la Moncloa. Tot i que de cara a la galeria són un matrimoni ben avingut, Colau i Collboni competeixen pel vot obrer i busquen un resultat que els empoderi en les tensions internes.
[r:3]
Junts per Catalunya també té una missió: aturar l’hemorràgia de votants cap a ERC i ara també cap a la CUP. El 28A la formació independentista va quedar cinquena a la ciutat, igual que a la ciutat: una posició feble i incòmode per a qui ostentava l’alcaldia fa només cinc anys. Només unes eleccions espanyoles, les del 2011, va fer-se amb la medalla d’or a Catalunya i no l’ha recuperada des d’aleshores. A l’abril no va poder ser hegemònica a cap barri de la ciutat, després d’haver-ho estat a cinc l’any 2016 i a vuit el 2015. A Barcelona el procés ha fragmentat molt el vot a la zona alta, que li havia estat un bon graner, i la crisi ha fet ballar molt la classe mitja de l’Eixample.
Ciutadans és probablement qui més se la juga aquest diumenge. Els grans resultats que va obtenir el desembre de 2017, just després del referèndum i la DUI, semblen un miratge dos anys després. A les municipals va obtenir uns discrets sis regidors malgrat que es presentava amb Manuel Valls de cap de llista. A les espanyoles del 28A va quedar en quarta posició a Barcelona amb el 11,69% del vot –unes 100.000 paperetes– i ara les enquestes li pronostiquen una patacada dolorosa perquè VOX se li emporta els votants més espanyolistes. Això sí, si no hi ha remuntada almenys podrà esbrinar quin és el seu terra de vot a la ciutat, una bossa d’electors que encara no havia tingut ocasió de mesurar.
[r:4]
La CUP es presenta per primera vegada al Congrés dels Diputats, amb una candidata gironina i amb el record encara fresc del fracàs a les municipals. La ressaca de la sentència li dona ara bones opcions i el repte cupaire serà per tant fidelitzar aquesta bossa de votants que els escull en funció dels comicis i l’estat d’ànim de l’independentisme. No s’haurà de preocupar, això sí, de competir amb el Front Republicà, que el passat 28A va concórrer a les eleccions sense aconseguir cap escó tot i que les 28.746 paperetes rebudes a Barcelona.
[r:5]
Finalment VOX serà de nou la gran incògnita. Té feus a Barcelona? El creixement meteòric que li auguren les enquestes a tota Espanya es notarà a la ciutat? El 28A va punxar, amb només el 3,4% dels vots de la capital catalana. Els seus millors resultats els va treure a Pedralbes, amb un rellevant 9,5% dels sufragis, seguit per Torre Baró (7,9%), Tres Torres (7,8%), Galvany (6,5%), Bonanova (6,4%) i Baró de Viver (6,2%).