Alma, una mirada a:

Raons per mirar una estrella

Alma és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l’Obra Social ”la Caixa”

Nit closa, camp obert, cel sense núvols i… pluja d’estrelles. A qui no el commou aquest espectacle? I com digerir-lo, què fer davant d’això? La ciència, la filosofia i l’art ens donen respostes diferents que, lluny de contradir-se, es retroalimenten. Ens ho van explicar el catedràtic emèrit de filosofia Víctor Gómez Pin i la compositora i videoartista Raquel García-Tomás a la xerrada Mirar les estrelles o l’infinit blau, emmarcada en el cicle de CaixaForum La curiositat va salvar el gat, organitzat per l’Obra Social ”la Caixa”.

Hi ha raons pràctiques per mirar el cel, com ara orientar-nos en el temps. El cel ens dona la nit i el dia, les fases de la Lluna, les estacions, i això ens permet organitzar-nos la vida. Però, com s’explica la  fixació que tenim pel cosmos molt més enllà del que ens afecta? Per què als nostres avantpassats ja els importava tant si el Sol girava o no mentre servís d’energia als tomàquets de l’hort? Per què Galileu o Copèrnic es van jugar literalment el cap amb tot en contra seu —tradició religiosa i laica— per conèixer la realitat dels fenòmens celestes? El professor Gómez Pin ho té clar: ho fem perquè “estem motivats, com deia el Nobel de física Max Born, pel desig ardent de tota ment pensant” i perquè “com deia Aristòtil, els homes van començar a filosofar moguts per l’estupor”.

“Mirar la Lluna m’ha impressionat i inspirat des de petita”, confessa García-Tomás, autora, entre altres, de la peça musical Contemplar les estrelles. “Recordo que quan deixava la ciutat per anar a casa dels avis a la muntanya era com una evasió. Vaig descobrir aquest estat reflexiu de fer-me preguntes o connectar amb l’interior. Per a mi, mirar les estrelles equival a fer una pausa i un silenci que em permetin sentir les meves autèntiques aspiracions, pensar en el futur, descobrir-me a mi mateixa”.

“El cel és un lloc magnífic”, concedeix el catedràtic, “però no infinit”, aclareix taxatiu. “Perquè si decidim que l’univers està en expansió, és que és finit. Això sí, tota la fascinació que sentim pel cel, al segle XX ens ha portat a fer els millors avenços científics i metafísics. És el resultat de projectar, a nivell micro, models d’observació macro, com l’orbitació, que és similar en els planetes i en l’àtom. Per això, quan entres en un àtom d’hidrogen, veus un espectacle tant o més fascinant que el cel”.

És evident que la conquesta de l’espai ha fet evolucionar l’art i el pensament. Però, alhora, ens ha conduït a la dessacralització. “Els xinesos havien previst eclipsis molt abans que Tales de Milet —considerat el primer científic de la història—, però ells els explicaven dient coses com que un drac s’havia menjat el Sol. Tales de Milet, en canvi, descrivia la naturalesa, en coneixia la necessitat intrínseca i la considerava transparent al coneixement, cosa que certament la va dessacralitzar, però va permetre la creació de la física”, resumeix l’expert.

La Raquel explica que també la música inspirada en les estrelles va deixar de ser el que era a causa d’aquesta dessacralització: “Hem passat de composicions com Macrocosmos de George Crumb (1929), que buscava, més que respostes, una simbologia (cada moviment té el títol d’un signe del Zodíac), a peces com Le noir et l’étoile de Gérard Grisey (1989), que ja no parla del que li inspira una constel·lació, sinó que se serveix del so del pas d’un púlsar in situ —la tecnologia ja permetia sentir-lo— per fer servir la seva energia constant com un ritme, és a dir, per utilitzar les estrelles de manera estructural”.

Això vol dir que, en introduir el coneixement (llenguatge) en l’equació, hem matat la transcendència? Ben al contrari, per Gómez Pin el coneixement és “precisament el que la permet”. No hem d’oblidar que “la fórmula científica i la metàfora —o la ciència i la poesia— són dues modalitats de la riquesa del llenguatge”.

De moment, tot fa pensar que els éssers humans seguim necessitant allò irracional o inexplicable, seguir creient que darrere de cada estrella hi ha un misteri. Ho veiem, per exemple, en els matemàtics, que només consideren un col·lega admirable si, a més de solucionar un problema, ho fa de manera elegant. Fins i tot científics com Stephen Hawking han volgut introduir un toc d’intriga en la resolució final de cada conflicte.

Al cap i a la fi, pot ser que haguem trobat moltes respostes clares a l’enigma celestial que tant ens inspira, però encara preferim envoltar la claredat de misteri, en un incessant intent d’anar, sempre, més enllà del que veiem.

Més informació
Begoña Cánovas, investigadora del càncer becada per "la Caixa". Participa en el projecte Alma / Clara de Ramón
BEGOÑA CÁNOVAS, INVESTIGADORA DEL CÀNCER
Alma, una mirada a:
Pau Donés / Obra Social la Caixa
Pau Donés, cantant
Alma, una mirada a:
Helena Resano, periodista, en el projecte Alma  de "la Caixa" / Anna Pla-Narbona
HELENA RESANO, PERIODISTA
Alma, una mirada a:
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?