Espanya va donar per tancat el trànsit de la dictadura a la democràcia fa quaranta-tres anys. Una Constitució, un rei que havia estat fidel a Franco i la legalització dels patits de la resistència antifranquista, amb un pacte de sang per no aixecar catifes. I quaranta-tres anys després, el franquisme sociològic, polític, judicial i policial continua empeltant la societat espanyola. La polèmica per la prefectura de policia espanyola de Via Laietana, on es van produir tota mena de tortures i actes repressius durant la dictadura i la Transició, n’és un exemple claríssim.
Dins del govern més progressista de la història d’Espanya hi ha qui defensa que el més democràtic és mantenir aquesta comissaria activa com a símbol de l’entrega a Espanya del cos de policia nacional, encara que la seva pervivència signifiqui furgar en la ferida que la brutal repressió de la dictadura va deixar a Catalunya, i que signifiqui també enviar un missatge als catalans recordant-los, com l’1-O, que la unitat d’Espanya no es toca. És cert que dins del govern espanyol també hi ha veus que reconeixen que a Via Laietana s’hi va torturar i reprimir, però al capdavall, el que demostra la polèmica és que Espanya no ha fet net quatre dècades després. No ha demanat perdó ni ha netejat el seu territori de simbologia franquista. Però Catalunya tampoc no ha fet tota la feina. Tortosa, per exemple, és la gran vergonya del país. Però Barcelona tampoc està neta.
Sigui com sigui, aquests dies la Via Laietana ha estat el mirall d’una societat que, en això també, és lluny d’Europa i de les democràcies avançades. Que aquella comissaria segueixi allà, amb presència permanent i intimidatòria de policies espanyols, és una provocació, però sobretot és una indignitat impròpia d’un país que tingui un mínim respecte per la seva memòria històrica.
