No es pot negar l’esforç que està invertint Eva Parera en propulsar Valents d’ençà la seva refundació fa un any i certament el seu lideratge ha aconseguit enviar al racó de la irrellevància el grup municipal del PP, encara sense candidat oficial per a les eleccions. Alhora, ha donat el tret de gràcia a un C’s que de fet no necessita cap agent extern per anar aprofundint en la seva desintegració. Per tant, a còpia d’intervencions, actes i comunicats Valents s’ha erigit com l’única opció unionista amb cara i ulls, de moment.
Sembla que Vox tampoc tindrà representació i en l’entrevista recent al TOT la líder de Valents tirava pilotes fora, en el sentit que en preguntar-li si els donarien suport en cas que fos necessari responia que les enquestes situaven Vox fora de l’Ajuntament i que, si hipotèticament hi acabessin entrant, serien minoritaris i no hi tindrien incidència. Un driblatge perfecte per no descartar explícitament un possible pacte.
Però és que si ens fixem en les expressions que ha anat deixant últimament Parera hom podria deduir que Valents ja ocuparà l’espai de Vox: l’atribució majoritària dels fets delictius als estrangers, el fet que els okupes puguin alterar el resultat electoral, la qualificació de ‘kale borroka’ per la reacció als carrers per la sentència de l’1-O, la consideració que el govern espanyol està deixant lliures “violadors i etarres” en referència a la nova llei del ‘sí és sí’ i a la reforma del delicte de sedició… O la petició d’una moció de censura “per traïció” contra Pedro Sánchez al costat, precisament, de Vox, PP i C’s.
La criminalització de l’independentisme i l’enaltiment mític del constitucionalisme -com si fos la Bíblia- completen una fórmula que es diferencia ben poc d’allò que ha anat proclamant Abascal i companyia, que no són de centre ni pretenen acostar-s’hi.
Per bé que provingui de l’extinta Unió Democràtica, sostingui defensar els valors de sempre de la centredreta i en la curta distància exhibeixi un tracte molt cordial i to assenyat, el presumpte perfil moderat que Parera vol transmetre acaba essent contradit constantment per la seva dialèctica. Un radicalisme ‘no-nacionalista’ gens original, una xarxa elàstica que tant pot recollir adeptes nostàlgics del PP com desenganyats de Rivera/Arrimadas o extremistes de Vox. El hàndicap és si d’aquí al maig serà coneguda a tots els mars perquè en cas contrari -i molts votants a l’hora de la veritat prefereixen anar al seu riu- podria acabar pescant una bota desaparellada.
12 
1 
