Sortia jo aquella nit a passejar al meu gos Bruce, per al darrer pipi del dia. Era la una de la matinada i feia fred. No es veia ni una ànima pel carrer. Vaig girar la cantonada de Josep Pla i allà hi havia el meu veí, intentant encaixar un sofà al contenidor gris, un residu que acabarà cremant a la incineradora de Barcelona.
“Saps que recullen mobles els dilluns?”, li vaig dir.
“Jo dilluns no puc. I no em quedaré aquest trasto a casa fins que se’ls ocorri passar. Per alguna cosa pago els meus impostos. Que ells facin la seva feina i ho rescatin”, va contestar, mentre emprenia el seu retorn a casa, sense el pes d’aquella butaca al seu dia a dia. Ni a la seva consciència.
Em vaig preguntar qui serien “ells”, els que se suposava que farien allò que el meu veí no volia fer. I de tant preguntar-m’ho, me n’he adonat que estan molt presents a les nostres vides. Fins i tot més que nosaltres mateixos.
“Elles” i “ells” eduquen els nostres fills. Sospitem que les escoles segueixen sent curiosament i preocupantment semblants a com eren fa trenta anys. I, la vida ha canviat massa, vaja! A ningú se li ocorre que seria bo seguir aprenent, no hi ha temps per plantejar-nos això… tots estem molt ocupats.
Barcelona fa més de deu anys que respira aire enverinat. Ho diu la Unió Europea, que molt exigent no és… Si fins i tot li sembla bé que respirem quatre vegades més contaminants del que recomana l’OMS! Però per encarregar-se d’això ja hi són “ells”: prou paguem als ajuntaments, a la Generalitat, al govern estatal… O és que potser hauríem d’ocupar-nos nosaltres d’aquest assumpte també?
Deleguem el nostre benestar econòmic –o el malestar– a les indústries que ens contaminen. I les decisions importants les deixem als polítics que, encara que volguessin –i la majoria no vol–, no podrien complir amb les nostres expectatives ni en cent vides. Sabem que els governs no compliran, però recorrem el mateix camí, una vegada i una altra, cada quatre anys, en un exercici de fictícia participació amb què disfressem aquest vergonyós acte de lliurament cec. Aquest pelegrinatge, ofrena en mà, cap a l’urna que enterra els nostres somnis.
Què ens passa, que no tenim temps de fer-nos càrrec del que ens importa? Crec que la raó és que ens fa massa mal. Són tants els desafiaments que ens hem sabut imposar, que desenredar la troca suposa un treball titànic. Impossible. I ens frustra l’impossible. Per això preferim no veure. Qui no hi veu, no pateix. No?
No.
No veure no sols no ens assegura la felicitat, sinó fins i tot el contrari: no ser part del problema ens assegura que no serem part de la solució.
I aleshores… què? Un pastís es menja a trossets. I si ho intentem, cadascú amb el trosset que més ens commou i millor ens fa sentir? Tots tenim una passió, una cosa que ens importa molt. Et commou la infantesa? Dedica-li una estona de la teva vida! Els animals? Doncs, va, hi ha molt a millorar en aquest àmbit també. A mi em commou la injustícia. Em commouen les persones que viuen sacrificades perquè unes quantes indústries tòxiques segueixin funcionant. I hi dedico unes quantes hores de la meva vida. I no us enganyaré: no tot és llum. Hi ha moments en què la tasca és tan immensa, que apareix el desànim. I és en aquells moments en què em centro en el meu trosset, en aquest que, malgrat tot, em fa feliç. No us confongueu, no parlo d’imposar-nos fer el bé. Les imposicions no funcionen. I si funcionen, no duren. El que funciona és el benestar, fer allò que ens agrada. I sortir d’un mateix: segur que hi ha alguna cosa que podem fer per als altres i que ens farà bé. Perquè així de contraintuïtiu és això: quan sortim de nosaltres mateixos i fem alguna cosa per un altre, el que retorna és benestar per a un mateix. Això és, gairebé, gairebé, la fórmula de la felicitat.
*Silvina Frucella és presidenta de la plataforma AireNet, Coordinadora Veïnal Metropolitana
