Barcelona continua essent una ciutat hostil al jovent. Continua, perquè els no tan joves no recorden haver viscut en una ciutat massa diferent. Compartir pis a la capital de Catalunya és més car que a cap altre lloc de l’Estat. 442 euros de mitjana per, amb sort, fer pipi al mateix lavabo que un company de feina o d’estudis, si no un desconegut, posar quatre coses a l’espai de la nevera que et toca i no tenir cap mena d’intimitat.
Tot plegat, amb sous per sota dels 900 euros i amb un terç dels joves barcelonins que per marxar de casa necessiten l’ajuda econòmica dels pares. Evidentment, no tota la culpa és dels governants locals, els d’ara i els d’abans, però sí d’un cúmul de deixadeses de l’Ajuntament, la Generalitat i també l’Estat, amb capacitat per modelar fent política i legislant –fins a cert punt, això sí- un sistema econòmic i empresarial que precaritza la feina, el dret a l’habitatge i també l’oci. Tres pilars bàsics per a la vida dels joves que fa massa anys que s’ensorren.
No només s’ensorren a Barcelona, és clar. Però cada ciutat, cada país, construeix el seu futur amb unes prioritats o altres. I a hores d’ara, la capital del país no sembla tenir entre les seves prioritats dignificar la vida dels joves barcelonins que en un futur han de mantenir viva la ciutat. Emancipar-se i continuar vivint a la ciutat que t’ha vist néixer equival, massa sovint, a acceptar una vida cada vegada més precària i tutelada econòmicament pels pares, on el transport públic és caríssim i la quota mensual del gimnàs municipal és de més de 50 euros.
En paral·lel, Barcelona s’ho continua rifant tot a l’activitat turística. Un sector que, com s’ha demostrat, pot destruir ràpidament un virus. Grans debats sobre l’aeroport, els creuers i els allotjaments turístics, i pocs, com a mínim públics, sobre com es pot viure dignament a la ciutat amb els sous i les condicions de vida que imposa el sistema econòmic imperant. Que els turistes es trobin com a casa és magnífic, però i els que sí que són a casa 365 dies a l’any?
