Barcelona hauria pogut ser una ciutat com qualsevol altra i jo hauria pogut viure a la cruïlla entre els carrers L i 25, si hagués prosperat la diabòlica idea de Cerdà (l’home trist de les Diagonals, les Meridianes i els Paral·lels). Barcelona hauria pogut ser una ciutat qualsevol, i en lloc de tenir la Sagrada Família de Gaudí hauria tingut la Sagrada Família de Bohigas, que per sort és a Igualada, una mona sense Pasqua i sense ànima que més que una construcció és una destrucció. Barcelona hauria pogut no ser ella mateixa, i tolerar que Pasqual Maragall li canviés la bandera per un logotip de disseny durant l’època dels Jocs Olímpics (també a Primo de Rivera li molestaven molt les quatre barres a l’Exposició del 1929).
Afortunadament, però, vam imposar Rosselló i Roger de Llúria i Aribau i Mallorca perquè això d’empassar-se enginyers via decret militar tenia un límit. Afortunadament la fantasia modernista encara trenca algunes cantonades, i s’erigeix en forma de temple monumental enmig de les quadrícules per a expiar tots els nostres pecats quadriculats. Afortunadament els Jocs Olímpics van quedar com a molt més genuïns del que van ser, i afortunadament allí va recuperar-se la barcelonina tradició de xiular el rei (existim, Sa Majestat). Afortunadament hem salvat moltes coses, però també hem comès alguns pecats. Satanàs sempre intenta que li lliurem la nostra ànima a canvi de tots els regnes de la Terra (Tibi dabo haec omnia viderunt si cadens adoraveris me), i de vegades ens el creiem.
Quan hem abaixat la guàrdia se’ns han multiplicat les places dures o els sobreàtics aporciolats, o ens hem sentit temptats pel fals federalisme que ens promet acollir un Senat i esdevenir la segona ciutat d’Espanya. De vegades hem abaixat al guàrdia i hem permès un bar irlandès al Pitarra. O que l’ajuntament culpi l’especulació, i no la seva pròpia desídia, de l’actual enderrocament de les casetes de l’Encarnació. Sovint som uns esnobs que posem comptadors de refugiats ofegats a la platja de Sant Sebastià, o deixem que els acampats del 15M canviïn l’estàtua de Macià per l’estàtua “de Durruti”, o que ens facin combregar amb rodes de tramvia. Fins i tot massa sovint oblidem com Santa Eulàlia, que com a mínim és santa, aguanta amb santa paciència les vanitats de la Mertxe. Ens hem permès qualificar de quincalleria el Palau de la Música, o hem rigut les gràcies a un home que s’autodefineix com “el candidat de les elits”. Quan qualsevol barceloní sap que les nostres elits, les d’aquí, mai no tolerarien un afirmació tan vulgar.
Barcelona és l’antídot contra la vulgaritat del nostre segle. Barcelona té la poció màgica, té el poder que cantava Peret (l’independentista Peret), té l’esperit del baluard de Santa Clara. La fórmula contra la deshumanització de les ciutats i dels països, que és el mateix que dir la fórmula contra l’autoritarisme (polític, arquitectònic i moral). Barcelona conserva la gràcia i la personalitat que tantes vegades se li ha volgut prendre per dret de conquesta, per la força dels bitllets o per la pretesa superioritat estètica de les esquerres de façana. Aquesta ciutat sap que allò que no pot tolerar, ni tolerarà mai de bon grat, és ser assimilada i uniformitzada. Això val per a catalanistes i espanyolistes, per a sobiranistes i unionistes, per a esquerra i dreta: no intentin franquiciar-nos models de fora, ni comprar l’ànima de ciutat amb falsos eslògans aplicables a qualsevol altra. Hem comès molts pecats, però el temple de Gaudí expia els racionalismes de Cerdà com el temple del Tibidabo expia les buidors de l’alcaldessa Colau. Hem caigut en moltes temptacions, però som els mateixos de sempre i ni tan sols quan ens ataquen els terroristes deixem d’exhibir un mural de Miró a terra.
Mai no serem una ciutat com totes les altres. Busquin la raó a l’esquerra i a la dreta, i no la trobaran. Busquin-la a França, o a Espanya, i tampoc. Girin la vista, en canvi, cap amunt. Alcin el cap ben amunt al carrer Provença amb Marina i observin com davant dels ulls del McDonald’s, davant de les botigues de souvenirs amb toreros vestits de trencadís, es van acabant les torres. Poc a poc, de pedra picada, amb estil propi. Combinant tècnica i creativitat, precisió i amor, universalitat identitat. Fent la seva, fent-se inimitable. Fent-se indestructible.
