Surto i ara torno

Els lideratges femenins topen encara amb el repte conceptual de la maternitat

La direcció del TOT Barcelona és un viatge quotidià amb l’equip de redactors i amb els milers de lectors que cada dia ens acompanyen. L’audiència a Internet es recompta en usuaris únics i per això sovint l’atenció dels mitjans està més centrada en el visitant accidental que en la comunitat de hard users que fa camí amb el diari, notícia a notícia. Aquest article s’adreça a aquest públic fidel que ens manté tocant de peus a terra, que ens coneix pel nom de pila i ens exigeix cada dia rigor i honestedat.

Durant uns 5 mesos no llegireu textos meus. Surto temporalment de l’escenari, tot i que sense marxar-ne del tot. Començo l’aventura de ser mare i he de fer un d’aquests famosos “passos al costat” que tant hem escoltat els darrers anys en política. Miraré l’espectacle des de les bambolines, gaudint del show d’una altra manera… i potser més! Diuen que l’actualitat sembla una mica menys circ quan no la mires de tan a prop com hem de fer els periodistes. 

El diari queda en molt bones mans, no patiu. Tenim la sort de comptar amb un stage de la companya Gemma Aguilera, periodista d’El Món, que portarà el dia a dia del TOT Barcelona. Coneix a fons la capital catalana i té especial trajectòria en l’àmbit de la informació política i econòmica. En Xavi Fernández de Castro, en David Cobo i la nostra recent incorporació, en Jordi Ribalaygue, us seguiran explicant petites grans històries, primícies, exclusives i curiositats. També ho seguiran fent els col·laboradors del diari, l’equip comercial i la resta de capçaleres del grup El Món, amb qui compartim moltíssimes cobertures.

Una batalla feminista 2.0.

Com d’altres cops, aquest article també va d’allò concret a la reflexió general. La meva maternitat no és cap excepció: és un repte de primera magnitud per a cada cop més dones joves –no tant per edat com pels estàndards fins ara!– que arriben a llocs de responsabilitat i/o amb visibilitat pública. Afortunadament, ara també ho és la paternitat, perquè les noves generacions masculines no estan tampoc disposades a abdicar com a progenitors i necessiten igualment una baixa per adaptar-se a un canvi d’etapa tan fort. El desafiament avui és l’encaix de les necessitats personals amb les exigències d’aquests càrrecs, que no estan dissenyats per a conciliar.

“No cal que t’hi preocupis, per la conciliació: no existeix, és una mentida”, em va dir fa uns mesos una tertuliana amb qui vaig coincidir a betevé. Vull pensar que si de cas encara no existeix, però que estem fent i farem passos endavant. Avancem per un camí millor que el de les nostres mares i àvies, i ja no diguem besàvies i rebesàvies. Després de conquerir l’accés als lideratges, ara estem en la fase de la supervivència als càrrecs. No és gens menor, perquè de res serviria la lluita feminista que ens ha permès trencar sostres de vidre si un cop arribades a primera fila ens n’expulsen –o ens n’autoexpulsem– als dos dies. O pitjor, si per poder decidir sobre els afers col·lectius hem de renunciar a decidir sobre els propis afers individuals. 

Ara bé, ni menystenir el repte, ni desmoralitzar-nos. Estar lluitant aquesta guerra és un èxit en sí mateix, perquè vol dir que vam guanyar la prèvia. I incorporar als joves pares a les demandes de conciliació és un valuós progrés en termes d’hegemonia cultural, malgrat que una part del feminisme receli de la pèrdua de protagonisme femení en aquesta reivindicació. Com retrata molt bé el llibre Mama desobedient, d’Esther Vivas, el relat feminista està en evolució: estem transitant de la maternitat no obligatòria cap al terreny ignot dels drets reproductius. És a dir, que tenir fills ja no és un deure, però encara no és ben bé un dret. El boom de la reproducció assistida, els nous models familiars o l’economia de la immediatesa també pressionen per repensar la figura de la dona mare, amb tots els canvis que això implica.

Barcelona és una de les capitals violeta d’Europa i és un lloc fèrtil per a aquests debats. Els darrers 8 de Març han demostrat que les barcelonines tenim moltes reivindicacions i que la mobilització és intergeneracional. “Allò personal és polític”, recorden moltes de les pancartes. La directora del TOT Barcelona també té el deure d’aplicar-se el lema en públic i en privat, així que surto d’escena per tornar a finals d’any amb nous aprenentatges i reflexions. Fins molt aviat!

Més informació

Nou comentari