Dimarts passat vaig agafar una bona emprenyada. Però he preferit deixar passar uns dies per no escriure en calent. L’alcaldessa Ada Colau va penjar a les seves xarxes socials un llarg missatge en què acusava tres mitjans de comunicació –un d’ells competència directa del meu– de fer “titulars falsos” contra ella, que després perfils dretans multiplicaven a les xarxes. Citava 4 titulars sobre el seu salari o sobre la idoneïtat de diferents despeses municipals. Eren titulars molt crítics, bel·ligerants, fins i tot algun una mica agressiu. Però cap d’ells era “fals”, es miri com es miri.
Fake news és esbombar que “amb la vacuna de la Covid-19 t’inoculen la Sida” o que un polític té comptes opacs a les Seychelles si no en té. Això és mentir, és difamar. Però que la premsa critiqui –amb les paraules que li doni la gana!– el destí del diner públic és un fonament de la democràcia i no accepto que cap polític ho qüestioni. No podem importar aquesta perillosa tendència mundial –de la que Donald Trump és el màxim exponent– d’usar el terme fake news per erosionar la llibertat de premsa i infantilitzar l’opinió pública. Si el titular et tracta bé, és la veritat. Si no t’agrada, digues que és fals i que tot plegat és una conspiració en contra teva.
A la foguera qui pensi diferent! Que només s’expliqui la versió oficial! Així no pot haver-hi complexitat ni pluralitat. Disposar de diferents lectures ajuda a entendre fets complexos, per exemple el sou de l’alcaldessa. Explicar què “cobra” no és gens senzill i per tant admet diversos titulars legítims. Ella mateixa ha necessitat més de dos minuts de vídeo per aclarir les xifres! Ada Colau ingressa al seu compte menys de la meitat del seu sou net oficial, sí, però els 100.000 euros anuals que surten de les arques municipals ja no hi tornen i per tant són “cobrats” i deixen de ser diner públic. És perfectament vàlid fer una interpretació periodística diferent a la que fa el partit. I a més és molt saludable per la democràcia!
Aquest cop li ha tocat el rebre a la competència. Però qualsevol dia ens pot tocar a nosaltres, encara que estiguem a les antípodes ideològiques dels mitjans ara assenyalats per l’alcaldessa. Qualsevol periodista poc complaent s’exposa a pagar un preu, en públic o en privat. No vull pensar malament, però casualment el TOT Barcelona fa més de 2 anys que demanem sense èxit entrevistar Ada Colau. De moment no ha trobat mitja horeta per atendre les preguntes d’un mitjà dedicat en exclusiva a l’actualitat barcelonina. Ni tan sols durant la campanya electoral.
Relats únics i bombolles
Val a dir que Colau no és pas la primera política que cau en la temptació del relat únic. Recordo diversos governs intentant fer passar retallades per “ajustaments” i “reprogramacions”, per exemple. Convé recordar, a més, que Colau tampoc és la primera persona que ocupa l’Alcaldia de Barcelona i rep una contundent campanya mediàtica a la contra: Jordi Hereu, Joan Clos o Xavier Trias en van patir diverses i molt dures. Ser criticat als mitjans va amb el càrrec i no té absolutament res a veure amb les fake news. De fet, les portades acaben sent l’únic contrapès efectiu al potent l’aparell de propaganda que atorga governar una institució.
Fa anys que s’estudia a les universitats l’efecte bombolla en el consum d’informació digital. Els timelines de les nostres xarxes socials i les capçaleres que llegim tendeixen a reforçar les nostres conviccions prèvies. Costa que entrin a la dieta informativa de la ciutadania els titulars ‘contra direcció’. Crucificar capçaleres per la seva línia editorial, a banda d’injust i molt poc hàbil políticament, accelera aquesta tendència global i desincentiva l’esperit crític en l’electorat.
En temps de pandèmia, l’ús indiscriminat del terme fake news és especialment perillós perquè alimenta el descrèdit de la informació amb autoria declarada i empeny a la ciutadania descontenta als braços del primer bulo anònim que trobi a les xarxes. M’he guardat el post de l’alcaldessa per debatre’l amb els meus alumnes de Periodisme aquesta primavera. La premsa tenim l’obligació de ser responsables i hem d’entomar les crítiques sense corporativisme i amb esperit constructiu. Però també hem de posar línies vermelles quan rebem atacs així, perquè sinó a la llibertat de premsa la mataran entre tots i diran que ella sola es va morir de tant publicar titulars “falsos”.
