Hi havia prou motius per escriure aquest article, però n’ha aparegut un altre: el cas, lamentable, d’un càrrec de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) denunciat per la CGT a Recursos Humans per tractar malament els treballadors. Segons la queixa presentada pel sindicat –que demana que se li apliquin les sancions més dures possibles–, les dues víctimes més directes del denunciat són dues dones, dues secretàries.
Com en tota denúncia, la persona acusada té dret a ser escoltada i a defensar-se, i és el que farà l’AMB, obrirà un expedient informatiu. Però no em puc treure de sobre la sensació desagradable que m’ha deixat la conversa que he mantingut amb l’implicat. Dues vegades, en dos minuts, ha assegurat que els seus treballadors no donen suport a la denúncia.
No sé si els treballadors de l’AMB de l’àrea on ell té el càrrec estan en desacord amb la CGT o no. Però m’ha impactat que hagi parlat dels seus treballadors, com si fos un empresari tèxtil del segle XIX. Sobretot perquè es tracta del portaveu de Barcelona en Comú al consell de districte de l’Eixample. Es tracta de la formació de l’alcaldessa que ahir reclama que la vaga del 8-M sigui “massiva” i recordava que cal qüestionar els privilegis d’alguns en nom del feminisme.
Estic d’acord amb Colau, i és preocupant que els tics de privilegiat impregnin fins i tot càrrecs del seu entorn.
Aquest episodi parla del perquè del 8-M. Del perquè, encara, del Dia Internacional de la Dona. Del perquè d’una vaga que alterarà la rutina de la ciutat i del país aquest divendres.
El que es va veure l’any passat a Barcelona ja va demostrar que el feminisme està més viu que mai i que les noves generacions no en deixaran passar ni una: llegiu la crònica en primera persona que en va fer Laia Vicens a l’ARA, que fa posar la pell de gallina. S’ha acabat el bròquil.
Els companys de la Cadena Ser han difós un enginyós vídeo sobre situacions que han suportar les dones periodistes i no els homes periodistes. “A mi, sí que m’ha passat”, diuen elles. “A mi no m’ha passat”, diuen ells. Doncs és relatiu. Ahir, Nerea Rodríguez, cap de redacció d’El Món, em feia reflexionar quan vaig dir que a mi mai m’han passat aquestes coses. Segurament, m’han passat i no me n’he adonat perquè les he considerat normals: una idea aterridora. I, sigui com sigui, em deia Nerea Rodríguez, “si no et passa a tu has de protestar perquè passa a les altres”. Tenia raó. I encara més: si li passa a una, ens passa a tots, a ells també. Perquè una societat masclista és pitjor per a dones i homes.
Per això aquest divendres el TOT Barcelona, dirigit per dues dones –Meritxell M. Pauné com a subdirectora i jo mateixa com directora–, dona suport a aquesta vaga.
