Dimecres em vaig passar tot el dia de molt mal humor. Va començar malament amb l’anunci del Primavera Sound, que farà una edició “de pont aeri” el 2023. L’ànim no em va millorar precisament quan vaig sentir el surrealista “orgull” –real o fingit, tant me fa– del govern municipal per aquesta “expansió” del festival. I la cirereta la va posar, unes poques hores més tard, la publicitat municipal “Barcelona con Madrid” a la plaça Callao, entrada amb calçador a la campanya del Mobile World Congress.
M’empipa molt que em prenguin el pèl. I amb el mite de la fraternitat de Barcelona i Madrid –i per extensió dels pobles d’Espanya– ens prenen el pèl reiteradament. És evident que la ciutadania madrilenya no és el mateix que les institucions amb seu a Madrid. Que la repressió de les aspiracions d’autodeterminació de Catalunya i el constant plom a les sabates de Barcelona són obra de l’Estat, en la seva màxima expressió com a gran aparell político-jurídic. Però no fa falta que fem el préssec intentant fer-nos perdonar a Madrid i celebrant l’èxit –indiscutible– d’una ciutat que triomfa gràcies al suport de l’Estat i sovint a costa nostra.
No hi pot haver fraternitat ni cocapitalitat ni com vulguem dir-ne si no hi ha abans llibertat i equitat. Avui Barcelona i Madrid no poden competir –ni col·laborar!– sense passar pel sedàs de l’estratègia de l’Estat d’una capital forta i una perifèria com més buida i sotmesa millor. No podem estar “con Madrid” així alegrement mentre Barcelona no rep ni tan sols el que li pertoca, per exemple el finançament del transport públic i les grans institucions culturals. Mentre Barcelona no és escoltada quan té un problema greu i se la deixa sola per exemple amb els lloguers i els desnonaments. Mentre les inversions que s’anuncien amb gran pompa van quasi sempre amb trampa: la biblioteca provincial arriba 30 anys tard, el hub de Correus no comporta el traspàs de l’edifici, l’estació de la Sagrera no té data, la promoció turística als AVE ens empaqueta amb Madrid com a destinació conjunta… Etcètera, etcètera, etcètera.
La prova del cotó de la majoria de reivindicacions és invertir els rols. Seria creïble que Madrid posés un anunci a plaça Catalunya dient “Madrid con Barcelona”? Per exemple aquesta setmana en motiu de la fira d’art ARCO, donat que a Barcelona hi ha una gran quantitat de galeristes i autors. No, és inversemblant. O algú imagina l’alcaldia de Madrid celebrant com “una bona notícia” que un gran festival cultural que fa d’ambaixador internacional passi a tenir “doble seu”? No és una qüestió de quin partit hi governi, és que no tindria sentit que Madrid aplaudís un èxit barceloní que li va a la contra.
Res d’això és nou i ningú ho nega. Per això em sorprèn un cop i un altre que encara trobi espai el relat polític de la fraternitat. Que s’hi destini diner públic barceloní, fins i tot! No es pot estimar per obligació i és francament difícil quan l’asimetria resulta tan perjudicial. El lema de la Revolució Francesa deia “llibertat, igualtat, fraternitat”. No deia “fraternitat costi el que costi”. Si el govern municipal –i l’estatal, que és del mateix color– té tantíssim interès en l’amistat de les dues ciutats, que comenci per resoldre de veritat la desigualtat i repressió que la impedeixen.
