Periodisme en pandèmia: noves normalitats i velles traves

Complim dos anys en plena revolució de l’ofici i del consum d’informació

Avui fem 2 anys! El TOT Barcelona va néixer un 15 de novembre amb molta il·lusió i moltes ganes de fer periodisme barceloní. I així ha estat: ara mateix tenim publicats quasi 13.000 articles, que es diu aviat per a un diari petit i jove com el nostre!

Cada un dels dos anys ha estat trepidant i diferent. El primer va ser una successió frenètica d’actualitat: 4 eleccions, una sentència de l’1-O demolidora, 4 vagues general… El segon, en canvi, té una protagonista indiscutible: la pandèmia. Una sola, però plena d’històries! Científiques, polítiques, econòmiques i també tràgiques. També ha estat un any de gran creixement per al nostre diari: hem consolidat 300.000 lectors mensuals estables, amb un increïble pic de 600.000 usuaris el mes de març. Un interès renovat que ens esperona i ens dona forces, especialment ara que vivim grans canvis en l’ofici.

La Covid-19 ha transformat l’exercici del periodisme. Al TOT Barcelona fa 8 mesos que teletreballem i hem hagut de revolucionar el funcionament normal de la redacció. En les setmanes de confinament més absolut vam haver de fer carrer sense sortir al carrer: fregint els telèfons a trucades, verificant informació en línia, buscant testimonis presencials entre veïns dels llocs dels fets, demanant explicacions a les autoritats via Zoom i Jitsi, colant-nos als hospitals i ambulatoris a través dels soferts treballadors sanitaris… 

Mica en mica hem tornat al carrer, amb tot de precaucions i distàncies. Sense aquesta proximitat, no us enganyarem, costa molt més atansar-se al sofriment d’un desnonat o a l’emoció d’una família que rep l’ajuda dels veïns. Coordinar-nos també és molt més complex: el que resols en persona amb dos paraules i una mirada, a distància necessita entre 5 i 10 minuts de missatges de WhatsApp. Enyorem els debats i la complicitat que genera una redacció, però intentem salvar-ho amb reunions virtuals i trucades. Hem perdut anècdotes i bromes, però reconec que hem guanyat eficiència i conciliació.

En conjunt, però, el periodisme no ha viscut el seu millor any. La crisi econòmica va arribar a la publicitat el dia zero de pandèmia: a l’última roda de premsa presencial a l’Ajuntament, abans de l’estat d’alarma de març, companys de televisió, ràdio i premsa comentàvem astorats com s’havia aturat en sec el mercat. És una dinàmica intrínseca amb la que batalla el nostre sector des de fa dècades: els moments en què la societat més necessita informació veraç i lliure coincideixen amb grans dificultats econòmiques pels mitjans de comunicació. La mala salut de ferro de la premsa va resistint crisis, però és una correlació que no ajuda gens.  

Als continguts els passa força el mateix: quan hi ha més demanda social dinformació, major sol ser l’apagada informativa de les institucions. I aquest cop ha vorejat la censura, francament. S’ha impedit deliberadament l’accés de la premsa a les residències d’avis i a les UCI durant mesos, per amagar a l’opinió pública que la precarietat costava vides i les administracions improvisaven a cegues. Encara ara trobem moltes traves. Per fotografiar com es fan PCR a les escoles hem hagut de sortejar mil obstacles i ens està costant Déu i ajuda quantificar la derivació de pacients entre hospitals públics i privats. Tampoc hem aconseguit entrevistar l’alcaldessa: no ha trobat cap forat a l’agenda en aquests 731 dies.

No som l’excepció, el periodisme té el cul pelat d’aquestes misèries. Ni som els primers ni tampoc serem els últims en obrir esquerdes als murs informatius. Així no se’ns oblida que si és massa fàcil, és que no és prou bon periodisme. Afortunadament els veïns, mòbil en mà, també han après a saltar-se els firewalls i colze a colze anem fent grans les fissures cada dia.

Ara comença el tercer any del TOT Barcelona i l’encetem amb ànims, orgull i esperança. D’aquí 20 o 30 anys, quan algú ens pregunti on érem durant la pandèmia, estic segura que no recordarem les incerteses i les dificultats. Respondrem, amb un somriure, que estàvem informant-nos i informant-vos. Al cap i a la fi, què és el periodisme sinó comprendre i fer més comprensible el món! I si de retruc aconseguim millorar-lo una mica, no podem demanar més. Gràcies per llegir-nos i per fer-ho possible!

Nou comentari