El tall de trànsit al carrer Gran de Gràcia és un èxit. Cada cap de setmana una gentada ocupa la calçada alegrement, s’atura a xerrar amb el veí i compra més a les botigues que quan hi circulen cotxes. En canvi a la Via Laietana el tall de trànsit semblava un déjà vu del confinament: l’asfalt ben buit i l’ampliació de voreres pintada a terra sense fer-se servir. Una buidor accentuada pel punt de fuga trist que es genera en aquesta avinguda la miris des del lloc que la miris, com la Gioconda. La superilla del Poblenou encara té detractors i entre setmana està infrautilitzada, mentre que l’única cruïlla pacificada del mercat de Sant Antoni és un miracle permanent de socialització ciutadana. 

Algunes pacificacions funcionen i altres no. I la raó em sembla tan evident que no entenc que els plans municipals l’obviïn: la ciutat no és un full en blanc sobre el que dibuixar plans. Ni el poble més petit, ho és! Des dels romans que les localitats tenen carrers majors i places majors, que no ho són per mida o bellesa sinó perquè és on s’hi fa vida. Solen ser llocs cèntrics i ben connectats, però sobretot amb que satisfan necessitats quotidianes: comprar i vendre, desplaçar-se, treballar, divertir-se… La gent anem on ens convé, ras i curt.

Així, em sorprenen iniciatives com cobrir de superilles tota la ciutat o pretendre que tot el districte de l’Eixample sigui una gran superilla. Per molt que sigui una quadrícula, no tots els carrers són iguals! Rocafort no és Enric Granados, igual que Diputació no té la vida del carrer València o Mallorca. És com l’eterna aspiració de catapultar les Glòries de no-lloc a nova-centralitat: màgicament, com si la gent fóssim teledirigibles. Voler domesticar Barcelona a cop de plànol és no comprendre la ciutat, és no estimar-la com és sinó únicament com voldríem que fos. Pur complex de Pigmalió

Totes les superilles previstes a Barcelona / Ajuntament de Barcelona
Totes les superilles previstes a Barcelona / Ajuntament de Barcelona

És clar que també cal treure cotxes dels carrers secundaris i dignificar-los. Però discrepo de les superilles per la seva visió artificial de taula rasa. Trobo més orgànic articular la transformació urbana a partir dels carrers majors naturals –els històrics i, si cal, de nova creació en barris que no en tenen– perquè en el fons vol dir facilitar-li la vida a la gent en comptes de dir-li on ha de preferir anar. L’Ajuntament ja fa pacificacions en aquest tipus de carrers i places –l’actual govern en diu eixos verds–, per exemple al carrer Girona. Però no hi dona l’embranzida, el protagonisme i el pressupost que podria donar-los perquè competeixen amb l’ideal de la ciutat-malla.

No cal licitar 25 estudis externs per saber quins són aquests punts clau. I es pot avançar mica en mica: pacificar més l’entorns dels mercats municipals i mimar de veritat les rambles dels antics pobles annexats respectant la personalitat de cada una. Intervenir en aquests espais és molt més que urbanisme, però just aquí és on tenim també el comerç de proximitat, veïnatge més intergeneracional i molta vida associativa. I no s’hi val a dir que són carrers ja privilegiats, perquè disten molt d’estar en perfecte estat de revista. 

Només té un defecte, la política pro-carrers majors: dona titulars menys sexis. És molt més impactant anunciar que talles tot el carrer Aragó un sol matí al mes, que pacificar cada cap de setmana el Carrer de Sants. I ja no diguem accions més senzilles com renovar una vorera. Arreglar ven menys que remodelar, malauradament. Però estic convençuda si potenciem allò que ja som a cada barris, transformarem molt més Barcelona i la farem molt més amable i equitativa. Si la intentem reinventar a cop de superdistrictes, el llegat que quedarà seran només supertitulars

Nou comentari