L’aixecament de bona part de les barreres de peatge a Catalunya és, sense cap mena de dubte, una fita històrica per al país. Ho és per a la butxaca de molts catalans, que durant dècades han pagat per desplaçar-se per raons laborals o personals, i no només d’oci, però sobretot, ho és perquè eradica parcialment una forma d’espoli i d’enriquiment de concessionàries de l’IBEX-35 que Espanya practica amb especial acarnissament a Catalunya mentre altres territoris gaudeixen de grans carreteres sense barreres.
A partir d’aquí, cal pagar el manteniment de les vies d’alta capacitat amb diner públic, amb sistemes de tarifa plana com l’eurovinyeta, o pagament per ús? La decisió és política.
I després hi ha el debat més profund sobre si el fet de poder circular de franc per carreteres segures i confortables incentiva encara més l’ús del vehicle privat, i per tant, va en contra de l’evidència que un model de mobilitat basat en el transport privat és insostenible. Sí, amb tota probabilitat, els ciutadans decidiran agafar el cotxe per fer un trajecte que abans es veien obligats a fer en tren –malgrat les incomoditats que impliquen els retards, les avaries i les aglomeracions- per raons econòmiques.
També hi haurà, probablement, un increment del turisme interior els caps de setmana. Una bona notícia, per cert, per a un sector turístic ferit de mort encara per la Covid. Per tant, sí, més mobilitat en cotxe assegurada. Però què passaria si la xarxa de transports públics del país fos més eficient, puntual, fiable, amb preus més ajustats i amb trajectes i horaris adaptats a les necessitats reals de mobilitat de la població?
És raonable que qui vulgui anar en cotxe per comoditat per una autopista hagi de tenir alguna responsabilitat sobre el seu manteniment, amb una tarifa plana o un pagament per ús no abusiu. Però si l’alternativa és un ferrocarril que circula sempre amb retards i acumula avaries, amb una xarxa insuficient que deixa moltes poblacions incomunicades per transport públic, o una xarxa de Metro i bus on un bitllet costa 2,40 euros i on no hi ha pàrquings dissuasius, ni a Barcelona ni en moltes altres ciutat per incentivar el transport públic, aleshores el conductor té dret a no pagar peatges.
El debat sobre els peatges no pot ser blanc o negre. Però tampoc no s’hi val a fer-se trampes al solitari. Si cal pagar peatges, es poden pagar, sempre i quan l’alternativa sigui real i el cotxe sigui un caprici que a més malmet l’entorn i no una necessitat.
