Ja és prou conegut que el còctel inflació-precarietat laboral-mercat immobiliari està expulsant la gent de grans ciutats com ara Barcelona, especialment els més joves. L’empatia, un valor a la baixa, podria funcionar com una mena de mecanisme corrector entre generacions i no solament en la vessant tecnològica per l’anomenada bretxa digital sinó per entendre l’altre i posar-se literalment a la seva pell. Perquè si ens fixem en els candidats escollits per a les municipals del 28M la mitjana d’edat és realment elevada.
Amb l’alenada del 15M en apnea i uns temps en què es necessitarien idees fresques i lideratges renovats, la majoria de formacions s’ha decantat per la comoditat i el know-how. És a dir, figures consagrades com ara Maragall o “vells coneguts” que tornen com Trias o Sirera. Collboni i Gonzalo de Oro-Pulido també superen la cinquantena, igual que Anna Grau i Sandro Rosell en el cas que finalment acabin participant a la cursa electoral. Vosseler n’acaba de fer 50. Basha Changue, de 38 anys, encarna l’excepció de tota regla però té l’handicap de liderar un partit que actualment és fora del consistori i haurà de suar per entrar-hi.
Evidentment l’edat no està renyida amb la manca d’empenta ni de capacitats però sí es fa difícil pensar que tots plegats puguin connectar amb les inquietuds i esperances dels qui tenen un horitzó teòric de molts anys per davant. Amb temes irresolubles que corren el risc d’esdevenir crònics: feina, habitatge o accés a una salut pública de qualitat. Dels partits amb representació actual, Colau, a punt de fer 49 anys, seria l’alcaldable menys “sènior”.
Aquesta tendència encara xoca més atenent al fet que en la darrera dècada el país ha destacat en alcaldes precoços. Però clar, de municipis més reduïts amb problemàtiques molt més controlables. Sembla com si cap partit s’atrevís a donar el relleu o a l’inrevés, que cap polític de menor recorregut volgués fer el pas. O ambdues coses. Barcelona fa respecte i si un pessebre virtual pot encendre guspires, gestionar denúncies de soroll o brutícia, contaminació de l’aire, pisos turístics o superilles obliga a normalitzar una tasca de bomber quotidià. Enmig de flames constants i cendres a punt de revifar per qualsevol fet o rumor, sigui fonamentat o no.
Amb el fantasma palpable de la desafecció i el misteri del pes dels estrangers residents a la ciutat -si és que finalment poden votar- quin candidat tindrà un to i un contingut prou estimulants o convincents per als electors de 18-25 anys? Quin d’ells parla la seva llengua? Què els poden oferir per quedar-se a la ciutat i millorar-la?
5 
