Ada Colau complia aquest dimecres amb el ritual de cada gener al Col·legi de Periodistes i protagonitzava l’acte anual L’alcalde/ssa respon. Una cita que es va treure de la màniga Pasqual Maragall el 1983 per endreçar la fal·lera periodística –aleshores presencial i analògica– i de pas convertir-la en una oportunitat d’assegurar-se una pàgina en exclusiva als diaris de l’endemà. El tracte era raonable, perquè l’alcalde rebia atenció segura però a canvi havia d’afrontar a pèl i tot solet qualsevol pregunta de la premsa i portar empollades de casa totes les xifres necessàries.
L’evolució política i mediàtica ha convertit aquell estira-i-arronsa en una litúrgia sense sal ni pebre, que cada any es descafeïna una mica més sense que tampoc ningú plori gaire la pèrdua. Entre la pandèmia i la proximitat electoral, aquest any ha consistit en una conversa molt amable entre el degà del Col·legi i l’alcaldessa retransmesa únicament per streaming. Els assistents virtuals podíem enviar preguntes a través d’una bústia automàtica, de la que no es rebia cap resposta ni confirmació de recepció. També es podia fer la pregunta en directe –àudio via Zoom– però una durada raonable de l’acte no admet incloure’n tantes com se’n farien en persona.
Al contrari del que tots els periodistes esperàvem, aquest any Ada Colau s’ha presentat a l’acte amb les mans buides: ni un anunci, ni una declaració picant, ni un titular d’interès ciutadà. En les 5 edicions que ha protagonitzat ha anunciat per exemple el Pla de Barris, el tall mensual oblidat del carrer Aragó o una oferta a ERC i PSC per governar junts. Dimecres en canvi ens va explicar el de sempre, més o menys com sempre: fora els cotxes i l’Hermitage, visca l’habitatge públic i els tripartits d’esquerres. Res que no haguem sentit mil cops al ple o en entrevistes radiofòniques.
Les preguntes, val a dir, tampoc van servir de gaire. Cada any es colen intervencions veritablement òbvies, descarats passis de gol i preguntadors-ponent amb més ganes d’escoltar-se que altra cosa. A sobre, les poques preguntes realment municipals i compromeses que es van formular enguany a l’alcaldessa van quedar sense resposta: Colau va tirar pilotes fora descaradament i com que no es podia repreguntar, doncs tal dia farà un any.
Per exemple, el TOT Barcelona li vam preguntar pel futur de l’Estació de França i el parc de la Ciutadella i ens va respondre que calia destinar fons europeus als barris del Besòs. Literalment. Una companya d’El País li va demanar si realment sortia a compte fer pisos-contenidor en comptes de promocions tradicionals, a la vista del cost i el temps que estaven requerint, i l’alcaldessa simplement va dir-li que cal fer tot el possible per construir habitatge públic. Un somriure i au, bona nit i gràcies.
Canviem el nom?
Com a periodista local però també com a col·legiada proposo humilment un canvi de nom per aquest acte, que ens recordi a què venim. No cal que sigui radical, em conformo amb un senzillet “L’alcaldia ve a respondre”. Així de bones a primeres, queda inclusiu en gènere i emfasitza el càrrec en lloc de la persona. Però l’important és que ens conscienciaria una mica a tots plegats que aquí es ve a demanar i a donar explicacions, perquè la premsa serveix per això.
La visita de la màxima autoritat de la capital a “la casa dels periodistes” catalans no pot ser una trobada simpàtica per opinar sobre l’actualitat general i fer uns quants brindis al sol. Qui governa ha de venir amb els deures fets, i qui pregunta ha de venir documentat i despert. La rendició de comptes és la base d’una relació saludable entre el(s) poder(s) i la premsa i per tant la nostra feina és demanar quins resultats han donat les polítiques, com s’esmenaran les pífies, en què s’ha gastat el diner públic i quines accions concretes es faran per resoldre problemes concrets. Tota la resta és “fum, fum, fum”, com la nadala. I l’Alcaldia no ve a fumar-se’ns sinó a respondre’ns. O això espero, vaja.
