El Central Park de Nova York té 341ha i és un gran pulmó verd admirat a tot el món i gaudit pels novaiorquesos diàriament. El Hyde Park de Londres, més modest, n’ocupa 142, i el Tiergarten de Berlin, 210. Són tres referències de com grans ciutats tenen autèntics refugis verds per fugir de la contaminació, el trànsit i l’estrès urbà. Ben connectats i ben cuidats. I Barcelona? Doncs resulta que Montjuïc té la mateixa dimensió que el Central Park (338ha, de les quals, el 71% són zona verda), però no és referència de res. Ni a Barcelona ni al món.
La muntanya de Montjuïc ha estat la gran oblidada des de fa dècades per tots els governs municipals de tots els colors. Una patata calenta que ningú no volia tocar. I el resultat és una agregació d’instal·lacions culturals, esportives i educatives incomunicades entre elles i d’esquenes a la ciutat. Amb una accessibilitat per transport públic més que deficient i una senyalització i il·luminació pèssimes. Montjuïc no és la muntanya dels barcelonins –Collserola és una altra història-, ni tan sols ho és per als turistes que, si hi van parar, viuen una odissea per arribar als museus –de nivell TOP, per cert- o gaudir dels magnífics jardins, lluny del metro i sense autobusos adients.
L’Ajuntament estudia ara un petit pas per mirar de protegir la muntanya. Limitar el trànsit de vehicles que es desvien per Montjuïc per evitar les cues a la Gran Via i el Paral·lel. Però la muntanya, com reclamen des de fa temps els responsables dels equipaments, necessita molt més. Si Barcelona es va obrir al mar amb els Jocs Olímpics, ara ho ha de fer amb la seva gran muntanya. Montjuïc ha de deixar de ser un calaix de sastre mal comunicat i amb l’estigma de la inseguretat per convertir-se en el Central Park de Barcelona.
