Les grans transformacions urbanístiques al districte de Sant Andreu per mi sempre tenen un component de dejà vú. Els meus primers articles periodístics els vaig publicar, mentre estudiava, a la revista veïnal Sant Andreu de Cap a Peus. Un projecte heroic que ja ha complert 40 anys de vida, per cert. Des de les seves pàgines vaig viure la gènesi del Pla Sant Andreu – Sagrera, la compra de la Fabra i Coats i també la conquesta de les Casernes de Torres i Bages.
Quinze anys després, molt al meu pesar, segueixo escrivint sobre aquests tres projectes perquè encara no s’han acabat. L’únic que ha prosperat raonablement és la Coats. La seva adquisició via permuta ens va costar un dineral i encara falta fer part de la rehabilitació, però almenys és un nucli viu que ofereix activitats i serveis als veïns. En canvi, a la Sagrera no hi ha arribat l’AVE ni mica ni gens. Les obres per fi avancen al ritme que toca, però el retard acumulat és escandalós. La crisi de 2008 i un cas de corrupció se sumen a la desvergonya continuada del ministeri de Foment, que encara no s’ha dignat a posar-li data d’estrena.
No obstant, el cas de les Casernes és el que més em sorprèn dels tres. Va debutar com a no-lloc fa ara just 20 anys, quan la retirada de la vigilància va facilitar l’ocupació conflictiva dels quarters militars. Després d’episodis violents, negociació veïnal i molts plànols de colorins, el juny de 2006 va quedar aprovat un pla que preveia construir-hi 12 equipaments en 4 anys.
Avui aquella gran esplanada de més de 100.000 metres quadrats –atenció a la xifra, en una ciutat que sempre es queixa de no tenir sòl lliure– segueix esquitxada de descampats amb runa i males herbes. S’han estrenat alguns equipaments –la comissaria dels Mossos de seguida, més tard un CUAP, una escola, un centre especial de treball…– i desencallat promocions de pisos públics, però l’espai en conjunt és molt lluny d’esdevenir un pol de vida. Vint anys després, segueixen sent una frontera, un descosit, un racó perifèric on la ciutat perd el seu nom.
Aquest mandat, a sobre, anem de disgust en disgust. Primer va ser un tanatori sorpresa, després la certificació del fracàs del projecte olímpic que havia d’expulsar els legionaris del solar que tenen cedit. Ara també cau del planning el parc del Rec Comtal. Em costa realment d’entendre l’abdicació dels comuns, que governen el districte i lideren Urbanisme, amb les Casernes. Una mena de conformisme lacònic, d’anestèsia general, de submissió a una lentitud inexorable. Potser és per no fer enfadar al PSC, que governa el Consorci de la Zona Franca, propietari dels terrenys? No veig al govern actual la mateixa bel·ligerància que exhibia l’exregidora Laia Ortiz –d’ICV!– per desencallar el projecte.
Barcelona ha emprès moltes transformacions en 4 dècades de democràcia i la de les Casernes és força decebedora. Quina desamortització militar tan malaguanyada, amb el que li ha costat històricament a Barcelona conquerir-li espais al ministeri de Defensa. Vist en perspectiva, però, trobo que amb la titularitat dels terrenys ens van colar un grandíssim gol. Si l’Estat els hagués traspassat directament al consistori barceloní, poques excuses hi hauria ara per no fer les inversions, seguir els calendaris i complir amb la paraula donada als veïns.
Però vet aquí que l’Ajuntament no mana realment sobre les Casernes, o almenys no hi mana prou, o no tant com fa veure. Es veu obligat a batallar-les contínuament i això té costos polítics i personals. I ara mateix no sembla que hi hagi tantes ganes de trencar-se la cara per això. Hi ha moltes més energies i il·lusions posades en les superilles i en l’Eixample que en aquest projecte deslluït i heretat a Sant Andreu.
