La cursa electoral de les municipals del 26 de maig es reorienta de pressa cap a una competició aferrissada per la centralitat. La cita amb les urnes locals, anunciada com un xoc identitari sense precedents i avantsala republicana, no serà una batalla pels extrems. Tot el contrari: independentisme i espanyolisme, dreta i esquerra, competiran per mostrar-se com la quinta essència de la moderació. Catalanitat universal, progressisme respectuós amb les correlacions de poder, ciutat global amb mentalitat casolana. Adéu guerra de banderes, hola indefinició!
Durant els preparatius dels primers articles del TOT Barcelona hem tingut ocasió de conversar amb les set forces polítiques amb presència avui al consistori, així com amb representants de les primàries sobiranistes i de la plataforma de Manuel Valls. I ens ha sorprès, fins i tot bocabadat, l’insòlit gir de relat dels partits que tenen més possibilitats d’aconseguir l’Alcaldia. Les enquestes no tenen la fiabilitat de fa una dècada però les primeres dades que han aflorat –i sobretot el sentit comú– deixen entreveure que és molt probable que la nit del 26 de maig ens trobem amb un triple o quàdruple empat al voltant d’uns vuit regidors. I el graner de vots és més central que mai. En aquest escenari, un grapat de paperetes podria desfer l’empat i qui quedés primer tindria prioritat per negociar la investidura i potencials coalicions de govern.
La nova perspectiva, però, no treu interès a la campanya. Més enllà de que el sofert elector barceloní se’n faci creus novament de l’acrobàcia discursiva, la centralitat ofereix almenys un terreny sòlid per a programes electorals més interessants. Competir des dels extrems hagués obstaculitzat les propostes factibles i elaborades, mentre que la demagògia hagués guanyat sex appeal. A més, desenganyem-nos, després de les eleccions ens espera novament un plenari molt fraccionat. La majoria absoluta ha fet les maletes i s’ha esborrat del padró de Barcelona. Més val que els equips que confeccionen els programes electorals incorporin la variable desagraïda del possibilisme si volen ser creïbles. Tota promesa o idea llançada en campanya, als votants ens haurà de semblar aprovable per un o dos partits diferents al que l’anuncia. Si no, ja la podem posar a la carpeta dels brindis al sol.
La contrapartida és que tanta centralitat ens obliga a posar-nos les piles com a electors. Els posicionaments dels alcaldables s’assemblaran molt més que en les eleccions municipals que hem viscut aquest segle. Els eslògans tendiran a la dislèxia i el mantra del maragallisme amararà indistintament llistes que tots sabem, en el fons, que són antagòniques. Caldrà que llegim tots els programes electorals –ai, si el gran públic conegués les perles que contenen!– i no ens quedem només amb quatre sorolloses piulades de Twitter. Convindrà escoltar els discursos sencers, potser anar a algun míting, introduir varietat i qualitat a la dieta informativa diària… En definitiva, preparar-nos bé per votar. Amb la gran elasticitat de la centralitat barcelonina, l’elecció de la butlleta serà molt difícil d’improvisar.
