Xavier Trias ha guanyat les eleccions. El PSC i els Comuns no fan vint-i-un regidors. És a dir, ni tan sols hi ha la possibilitat que hi haja el mateix acord que ha governat Barcelona fins ara. Per tant, el ple de l’Ajuntament de Barcelona haurà de validar el candidat més votat. Si no és que… Si no és que Esquerra decideix fer alcalde Jaume Collboni i encetar, ara sí, una nova etapa en què l’independentisme ja no siga eix de res i en què l’eix de debò torne a ser l’habitual del preprocés; és a dir, esquerres-dretes. Perdó, esquerres-dretes, en cursiva, perquè les velles referències no sempre tenen gaire sentit.
Esquerra Republicana aguantarà aquests pròxims dies tot de pressions i de mossos perquè recupere l’eix de sempre. Ho té fàcil. Més fàcil. Perquè la victòria del PSC en les grans ciutats de Catalunya ho propicia. Però, si ho fa… Si ho fa, ara sí, tornarem al punt de partida. Això vol dir, en allò que en diuen municipalisme, reforçar l’hegemonia socialista. Hegemonia que els socialistes han recuperat en tota l’àrea metropolitana de Barcelona i a les grans ciutats. El paradigma? Santa Coloma de Gramenet. Ai, Gabriel Rufian!
Esquerra tria. I perdó pel joc de paraules. Tan fàcil. tan previsible. Si Esquerra tria anar contra Trias, allò que en diem procés s’haurà tancat. S’haurà saldat. Tot haurà acabat… per ara. I si Esquerra… Que s’ho pensen. Permetre que Xavier Trias siga alcalde de Barcelona per ser el candidat més votat els pot picar. Fer que Jaume Collboni li arrabasse l’alcaldia i li amargue la victòria els podria coure de debò.
18 
7 
