Engarjolat durant 645 dies en l’enèsima revenja del clavegueram –mai sabrem si guardava algun secret majúscul, fou víctima d’una guerra d’elits o va tocar el moll de l’os del rei o de Roures- quan Sandro Rosell assaboria la llibertat va prometre a la seva mare que mai més optaria a la presidència blaugrana… Però no pas que no aspiraria a altres càrrecs de responsabilitat.
De moment, la seva possible candidatura a les eleccions municipals de 2023 està farcida de secretisme i rumors diversos: que si el podria acompanyar Trapero, que si finalment se’n desdirà o que té previst engegar el gener. Amb PP i Junts sense líder definit, no cal recórrer a la política-ficció per intuir que si el pres preventiu més llarg de la història de l’estat espanyol pretén assaltar l’alcaldia de Barcelona posarà èmfasi en el màrqueting. Perquè és el seu camp: les relacions públiques, l’agenda de contactes.
Més enllà de l’empatia que generi, Rosell haurà de trobar un nínxol de mercat polític. I no ho tindrà fàcil: a una banda, Valents està prement amb força el timó unionista davant la deriva de Ciutadans i la irrellevància del PP i, a l’altra, Maragall jugarà la carta sobiranista malgrat l’enganyifa del procés en un quadrilàter on sembla que només hi veu un rival, Collboni. Tot plegat al marge de si Trias accepta el repte.
Colau, que quan rebentava actes com a superheroïna de la PAH semblava lluny de voler dedicar-se a la política, tindrà feina per mantenir la fidelitat dels seus. Massa polèmiques acumulades i la incògnita de si li pesarà l’estigma del suport de Valls. Li vindran garrotades de tot arreu, especialment de ‘Barcelona ets tu’ que malgrat la indefinició ideològica té tant clar que es focalitza a petits empresaris, autònoms i jubilats com que els retrets giraran al voltant de la brutícia, la superilla o l’incivisme. Daniel Vosseler haurà de vigilar que el discurs anti-okupació i de tolerància zero amb el delinqüent -en relació a la immigració- no soni a còpia barata de la dreta. Molts votants prefereixen la marca original.
Rosell -que va dir que votaria sí a un referèndum però guillaria d’una Catalunya independent-, és fill d’un dels considerats fundadors de Convergència. Amb el carril dret saturat, en cas que es presenti es postularà com un Adolfo Suárez 2.0 sabent que el centre, igual que el federalisme, és un fantasma? Quin tipus de votants podrà captar? Fins a quin punt resultarà seductor el seu know-how d’ESADE? Encarnarà un rol políticament ambigu però molt precís en termes empresarials? Trobarà un lloc o se l’haurà d’inventar? O potser fa temps que rumia en un equip d’experts en temes de ciutat enmig d’una època de desafecció i desgast entre antagonismes. I aleshores el seu perfil neutre i asèptic però pragmàtic i tècnic trobaria un indret propi sense haver de donar cops de colze. No es pot subestimar algú que va tenir quasi dos anys sencers per pensar en el futur.
6 
