El mirall de plaça Sant Jaume

Els pactes electorals a Catalunya han tingut a la capital un gran banc de proves

La política municipal sempre té vida pròpia, al marge de la pugna dels partits a Catalunya, Espanya o Europa. Però Barcelona és molta Barcelona i tot el que hi passa és determinant: els pactes i estratègies dins l’Ajuntament molt sovint marquen el que passarà uns mesos o anys més tard a la Generalitat de Catalunya. Les properes eleccions al Parlament tornen a posar de rellevància aquest efecte mirall de la plaça Sant Jaume, perquè l’important no serà la data dels comicis sinó qui s’entendrà amb qui per governar el país.

Per l’hegemonia que han tingut durant 40 anys a la ciutat, les tres esquerres són qui més s’ha beneficiat del banc de proves municipal. L’exemple clàssic és el pacte del Tinell de 2003, que no s’entén sense l’experiment mig any abans del tripartit de Joan Clos (PSC), Jordi Portabella (ERC) i Imma Mayol (ICV) a Barcelona. Amb els anys ERC s’ha distanciat d’aquesta fórmula… i també el refredament va començar a Barcelona amb la sortida de Portabella. El govern Colau-Collboni ha estat l’avantsala de l’acord PSOE-Podemos a La Moncloa i avui és l’exemple a seguir per al PSC i En Comú Podem, que podrien formar bipartits en minoria als dos costats de la plaça Sant Jaume.

ERC ha tocat amb la punta dels dits la vara de l’alcaldia, malgrat perdre-la al darrer moment pel pacte d’Ada Colau amb el PSC segellat amb els vots gratuïts de Manuel Valls. Un mal presagi ara pels republicans, que tenen les enquestes a favor a les catalanes però també molt ajustades i amb diverses majories possibles. Per arribar a la Presidència, doncs, també han de creuar una nebulosa de pactes complicada i incerta. 

Entre les acrobàcies pactistes hi ha el potencial tripartit d’esquerres que Ada Colau no es cansa de recomanar. A Catalunya de moment no sembla viable, per les discrepàncies nacionals d’ERC i PSC. I perquè són ara rivals electorals directes i s’estomacaran de valent en campanya. Aquest tripartit improbable, però, torna a tenir una avantsala barcelonina. És conegut i notori el bon rollo del bipartit amb Ernest Maragall, que de moment s’ha resistit a diversos oferiments d’entrar a govern. Per arribar a veure un tripartit a la Generalitat, abans en caldria un a Barcelona com a test previ. Si als dos dies es llancen els plats pel cap, tripartit enterrat. Si s’entenen… qui sap.

Aquesta setmana ha resultat certament sorprenent que Jéssica Albiach (En Comú Podem) exigís a Salvador Illa aclarir si acceptaria els vots de Vox per ser president. En definitiva, si es deixaria estimar gratis per l’unionisme ultra per tal d’apartar del poder l’independentisme… exactament com va passar amb Manuel Valls fa 19 mesos. Que facin aquesta exhortació ERC o JxCat, perjudicats directes de l’eventual pacte, és lògic. Però que ho demanin els comuns és una relliscada de primer curs de candidat electoral. 

Els socialistes també salten al ring molt ben entrenats: a Barcelona ja han posat a prova el discurs de la gestió anacional i business-friendly. Només cal recordar el sonor “Jobs, jobs, jobs!” de Jaume Collboni al ple barceloní del mes de juny. I sembla que els funciona el nou frame, menys esquerranós i més d’ordre: al darrer baròmetre Collboni van avançar per primer cop l’alcaldessa. D’ençà que la legislatura catalana és morta, el PSC barceloní ha anat més de bracet que mai amb la Moncloa: no se n’ha estat de clavar coces al soci municipal i d’endossar-li el desgast polític de marranadetes estatals com la subhasta del front marítim o el tanatori sorpresa a les Casernes de Sant Andreu. La campanya electoral se li pot fer molt i molt llarga a Ada Colau.

L’efecte mirall de plaça Sant Jaume també té exemples a la dreta de l’arc polític. Per exemple el pinyol independentista del govern de Xavier Trias va obrir pas a la generació postconvergent –avui aglutinada a Junts per Catalunya– que cuinaria set anys després l’1 d’Octubre, amb Quim Forn al capdavant. O l’estratègia centrista-liberal d’Alberto Fernández Díaz, avui imprescindible per a un PP que necessita marcar distàncies amb el patriotisme exacerbat de Vox. L’arraconament de Ciutadans al ple de Barcelona durant 5 anys també vaticina la seva forta caiguda en escons.

Calendari

Les eleccions potser no tinguin data, però el que està clar és que la campanya electoral ja ha començat i no s’aturarà fins el dia que es posin les urnes. Sobre dates electorals, Barcelona també té força a aportar. Les eleccions municipals són sempre cada 4 anys –no poden fer-se’n d’anticipades– i cauen més o menys al maig. Si finalment les eleccions se celebren d’aquí 4 mesos, estalviarem riscos epidemiològics com demanen insistentment els metges però perdrem gairebé tot l’any polític. 

Com ha succeït a Barcelona cada inici de mandat, eleccions al maig significa –amb sort– un govern de mínims al juny i organigrama completat realment al setembre o octubre. Mig any d’inèrcia política i res d’interessant en matèria de pressupostos fins l’any següent. Tant és així que a Barcelona el govern investit al juny de 2019 no va poder ni decidir la campanya de Nadal d’aquell any! Traduït a Catalunya: la recuperació econòmica s’haurà d’esperar a 2022, governi qui governi.

Votar al febrer accelera una mica els tempos, però només potencialment. Els partidaris de no ajornar els comicis, ja que ens fan arriscar la salut, almenys s’haurien de comprometre solemnement a compensar-nos-ho amb un Govern investit i uns pressupostos 2021 pactats abans de l’estiu. Què menys! En matèria de lentitud institucional, si us plau que Barcelona no marqui el camí català.

Nou comentari