El baròmetre que elabora l’Ajuntament de Barcelona té dos titulars, cada semestre de qualsevol any i de qualsevol mandat: la nota que la ciutadania posa a l’alcaldia i el rànquing de les principals preocupacions dels barcelonins. El morbo resideix bàsicament en si el/la líder suspèn i en si el primer problema de la ciutat revela alguna carència del govern de torn. Aquesta edició de l’enquesta, presentada dilluns de forma molt accidentada, va fer doblet: Ada Colau va rebre la nota més baixa en 7 anys i la inseguretat torna a ser la dèria majoritària.
Efectivament les dues dades tenen el seu interès i és lògic que acaparin els titulars. Fins i tot la intenció de vot, que no és massa fiable perquè ens la serveixen en cru i esbiaixada, però genera expectativa. Ara bé, polítics i cronistes de la ciutat farien bé de fixar-se en un altre capítol de l’enquesta, el que fa referència a la percepció de la ciutat. I és que el 60,1% dels barcelonins opina que la ciutat ha empitjorat durant el darrer any. Són una majoria indiscutible. Només el 23,3% pensa que ha millorat. I és realment preocupant que faci anys que duri i duri, aquest pessimisme.
Concretament des de finals del mandat de Joan Clos: fa uns 20 anys que el vermell domina el gràfic de la insatisfacció. Amb l’arribada de Jordi Hereu i d’Ada Colau a l’alcaldia hi va haver petits pics en millora del diagnòstic, però es van desinflar ràpidament. És simptomàtic de l’alt component emocional que té el judici ciutadà de com va la ciutat: expectativa de canvi i desil·lusió. Aquest mandat els crítics s’han instal·lat per sobre del 60% i no baixen del burro. Una majoria es manté ferma en la seva desafecció vers el rumb de la ciutat.
El ‘barceloní insatisfet’ és una mala maror de fons que recorda molt al ‘català emprenyat’. Es va fent gran i gran i gran, de moment sense grans trencadisses. Però un dia s’acaba la paciència i arriba una esmena a la totalitat. Per a bé i per a mal. Fins ara encara l’esperança ha contrarestat la insatisfacció, amb un 60% o 70% d’enquestats que responien que de “cara al futur” Barcelona “millorarà”. Però aquest mandat la forquilla d’optimistes també baixa i es queda entre el 50% i el 60%. I ja hi ha un terç de la ciutat (30,8%) que està convençut que Barcelona seguirà empitjorant.
He escrit algun cop que la cursa electoral pel 2023 no promet, a dia d’avui, sorprendre’ns amb cap esmena a la totalitat. Els tres partits que encapçalen les enquestes –ERC, BComú i PSC, l’ordre depèn de qui encarregui l’estudi– comparteixen una mateixa visió maragallista de la ciutat i si de cas posen l’accent en diferents solucions o prioritats. La resta de partits a dia d’avui no tenen candidat o no són noms prou forts per disputar la vara de l’alcaldia.
Qui sàpiga empatitzar amb aquesta insatisfacció tindrà les eleccions guanyades. Comprendre-la i oferir una il·lusió nova, tangible i creïble, sense recórrer a l’enèsim remake dels idealitzats Jocs de 1992. El Cobi se’n va anar volant fa ja 30 anys –trenta!!– en un vaixell de paper durant la cerimònia de clausura olímpica. I amb ell va marxar volant el miratge d’una Barcelona “poderosa”, “tan plena de gràcia” i “més guapa que el sol”. El barceloní d’avui no se sent poderós, no té rumbera la butxaca i a l’inhòspit món globalitzat no hi ha trobat “amics per sempre”. Davant la incertesa, torna a tirar mà dels Rolling Stones: els himnes rockers… aquests sí que no moren mai.
I can’t get no satisfaction
I can’t get no satisfaction
‘Cause I try, and I try, and I try, and I try
I can’t get no, I can’t get no…
4 
1 
