L’exitosa estrena de la temporada de tardor de “Crims” a TV3 confirma dues coses: una, que l’equip encapçalat per Carles Porta ho broda i, dos, que la sang -aliena, per descomptat- continua venent sigui en el format que sigui, igual que ho feia la llet fresca acabada de munyir de les vaqueries urbanes als anys 60 i 70. “Si algú mor, a ningú li importa mentre sigui desconegut i llunyà”, va escriure el poeta italià Montale.
De la primera qüestió cal subratllar-ne la pulcritud i rigor, alhora que l’habilitat de col·locar el producte en un pack que inclou llibres i l’exposició recent al Palau Robert. La crònica negra sempre ha impregnat de passió tots els racons de la península i així ho acreditava la popularitat del mític diari El Caso. Puerto Urraco, els marquesos d’Uquijo, els Galindos…
Però aquí compta la manera, imagineu-vos aquest allau d’assassinats en mans de les cadenes privades espanyoles: música d’acció estil Hollywood, to de veu intrigant, judicis paral·lels fàcils, plans de càmera efectistes i aquella imatge “entendridora” del reporter amb la carxofa entrevistant unilateralment un intèrfon, sense obtenir-ne mai resposta. Ni Paco Lobatón va esquivar el sensacionalisme amb “Quién sabe dónde” i de les vísceres cuinades a foc lent pels qui creuaven de nit el Mississippi, no val la pena aprofundir-hi. L’espectador de “Crims” en premia la sinceritat, el respecte, la seriositat de la narració; estranyament refugiar-se en morts antigues fou una mena d’estímul per a moltes llars catalanes durant el confinament.
Ara bé, el segon tema ja resulta més espinós. Les imatges polsoses de l’11-S a Nova York o el revolt letal del tren accidentat a Galícia el 2013 eren devorades pels lectors, àvids de morbositat, en una bacanal de Google Analytics. No recordo manifestacions al carrer clamant contra un canvi a la graella televisiva i l’usuari -o més aviat, client- s’acaba acostumant a allò que li posin a qualsevol pantalla, igual que la televisió de caire més cultural dels 80 i 90 va ser soterrada pels reality d’ençà els 2000.
La pregunta del milió de dòlars, com l’irresoluble dilema de l’ou o la gallina: l’interès pels successos violents és quelcom indissociable de l’espècie humana o s’ha patrocinat durant anys per l’establishment mediàtic? En teoria no s’hi val tot però fins a quin punt s’hi val i qui marca el límit? Alguns farien bé de revisar el codi deontològic, una mena de compliance ètica. O potser ens hem de resignar a guiar-nos per la inèrcia de l’instint primari, com en aquell episodi d’Els Simpsons en què Homer, paradigma del ‘redneck’ americà, elegia guanyador un curtmetratge en què un home rebia l’impacte d’una pilotada al baix ventre mentre la resta del jurat s’inclinava per la història d’un alcohòlic rehabilitat.
3 
2 
