Si AENA compleix la seva paraula, el 2031 l’aeroport de Barcelona tindrà una tercera pista més llarga fruit d’una inversió de 1.700 milions d’euros per part de l’ens gestor dels aeroports espanyols. Però la festa no l’haurà pas pagat AENA, una empresa que cotitza i reparteix dividends, sinó el propi aeroport de Barcelona. El sistema de caixa única dels aeroports espanyols, tècnicament, gestió en xarxa, a la pràctica, drenatge recursos dels aeroports eficients cap a les infraestructures fantasma creades amb finalitats electoralistes, ha fet que el Prat, una infraestructura rendible i d’èxit, hagi estat obligada a centrifugar els seus guanys cap a Madrid i hagi estat infradotada de recursos durant molts anys amb una clara intenció per part de l’ens gestor –abans 100% públic- de beneficiar Barajas i el sistema radial i deixar Barcelona en un segon pla. Fins al punt que el Prat ha arribat a aportar el 50% de la caixa d’AENA, fins que es van deixar de publicar els resultats segregats… I el darrer càlcul de la Generalitat, abans de la pandèmia, estimava en el 55% l’aportació del Prat a la caixa solidària dels aeroports espanyols. Ras i curt, AENA ofereix peix al cove, i Catalunya, probablement sense gaire més opcions, accepta el peix.
Millor una inversió de 1.700 milions que perpetuar la deixadesa. Cert. Però aleshores cal acceptar que es perpetua la relació de vassallatge entre el Prat i AENA, entre Catalunya i Espanya, en matèria d’infraestructures. Igual que va passar amb el traspàs enverinat de la gestió de Rodalies, sense inversions per dignificar la infraestructura i mantenint Adif la competència sobre les vies. Així, la Generalitat gestiona un servei –poc més que els horaris- que fa dues dècades que funciona malament per falta d’inversions, però s’emporta els pals de les queixes dels usuaris.
Amb el Prat és evident que AENA, amb un 49% de capital privat, no deixarà escapar la gallina dels ous d’or amb una gestió individualitzada per a Barcelona. Li dona beneficis i li permet no fer fallida a causa dels nyaps perpetrats per l’Estat. Assumida aquesta realitat, no acceptar la inversió d’AENA, amb les compensacions mediambientals corresponents, implica rebutjar uns diners que pertoquen a Catalunya perquè s’han generat a casa seva. Però tampoc no és acceptable el vassallatge de la majoria d’empresaris del país, els mateixos que volien el PSC a la Generalitat per impedir a tota costa un govern independentista majoritari a les urnes.
1 
12 
