L’hemeroteca d’imatges, com a fotografia fixa, mai enganya respecte les comparacions, subjectes al biaix interpretatiu. Si fem un recompte dels últims actes de vandalització a l’espai públic de Barcelona, el llistat d’ençà el passat setembre és un quadre i no precisament de museu o subhasta: l’antiga sinagoga de la ciutat, el Palau Centelles -catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local-, tres fonts de Collserola, els arbres del nou tram reurbanitzat de Gran Via, la façana d’una botiga centenària del Gòtic, el mural del silenci del Raval, el faristol que recorda la història de la primera entitat veïnal del districte de Nou Barris, l’església de Sant Andreu, el nou mural de Messi i la placa que recorda l’antic camp de Sarrià.
En aquests dos darrers casos, la integritat de les obres no va durar ni 24 hores. I el mural d’Alexia Putellas, amb l’agreujant d’incloure-hi insults homòfobs i masclistes. Res fa pensar que l’escalada s’aturi i la mà dura genèrica, terreny abonat als discursos oportunistes ultres, no és pas la solució sinó que afegiria benzina al foc. D’aquest fenomen n’excloc els grafiters amb una veritable vocació artística, que no exerceixen amb afany destructiu i haurien de tenir espais habilitats. En aquest sentit, fa uns anys es va organitzar una acció a les persianes del Mercat de l’Abaceria i els comerciants en van quedar satisfets.
Podríem esmentar les nombroses lleis d’educació existents a tot l’Estat atenent el capritx de cada govern, la baixada d’exigència derivada de la implantació de l’ESO -estratègia per minvar l’esperit crític?- i no podem carregar els neulers contra els mestres. Encara menys quan la precarietat els ha empès a la vaga. Els hàbits, els valors cívics, el concepte de la cultura de l’esforç… s’han d’aprendre a casa i les escoles els han de potenciar. I no voler invertir els rols.
Però el debat va molt més enllà i té implicacions que segurament s’han menystingut o no s’han calculat prou bé, de la mateixa manera que els delictes a Internet ho semblen menys. Fer callar un nen o treure’s del damunt un adolescent connectant-lo hores a un videojoc o a una xarxa social -un percentatge ben reduït es podrà guanyar la vida com a ‘influencer’-, de ben segur allibera uns pares fatigats després d’una jornada laboral intensa –on és la famosa conciliació?– però pot acostumar-lo a concebre el món digital com l’autèntica realitat.
I a l’inrevés, que percebi els carrers i la natura com un món residual, obsolet o analògic. I que es generi el risc de tenir poc o gens respecte pels espais públics. Espais que són de tots, d’una idea de comunitat que actualment pot sonar tan ‘boomer’ com ara demanar un pessic de sal al veí del replà. Però, d’altra banda, culpar la conseqüència és més senzill que remenar per trobar la causa i assumir la culpa.
Si tenim en compte que, a determinades edats, la prohibició resulta contraproduent i que la hipotètica multa l’acabarien pagant els pares, veuria amb bons ulls obrir un centre per tal de corregir l’incivisme, amb professionals i atenció personalitzada. Igual que a finals de 2021 a Ciutat Vella es va inaugurar Plural, un centre de masculinitats -va atendre quasi 3.000 usuaris en el seu primer any- que dota d’eines per avançar cap a models relacionals més oberts, respectuosos i saludables. Entre nosaltres i amb l’entorn.
5 
