Potser a vegades no som prou clares quan parlem de drets i desigualtats. Les persones amb discapacitat intel·lectual no poden gaudir del seu temps lliure com la gran majoria de persones. Tenir una discapacitat intel·lectual no és en si un hàndicap. Cadascú és com és, i la diversitat seria preciosa si no fos perquè les teves capacitats poden ser una motxilla social amb el seu respectiu sistema d’opressió. Si a més ets dona, doble discriminació. Si a més ets pobre, triple discriminació.
Ludàlia tanca després de 20 anys potenciant i normalitzant l’oci i la cultura per a persones amb discapacitat intel·lectual; treballant perquè les discriminacion que explicàvem no arrelin i es converteixin en desigualtat social arrelada: en un ells i un nosaltres. Altres entitats estan a punt de baixar la persiana, i potser encara no t’hem sabut explicar, concretament, perquè no ens ho podem permetre.
Comunicar-se per xarxes socials i mantenir les relacions és quelcom que pot ser difícil. Gestionar els conflictes, els rols dins del grup o prendre decisions són tasques que moltes vegades necessiten acompanyament. Desenes de joves troben en la institució i l’estructura de l’entitat aquests espais segurs i de confiança que a tots ens donen la vida, en forma de quedades, espais, activitats.
Un altre exemple: què millor que saber que quan s’acabi la setmana has quedat amb les amigues per anar a ballar, o que tens una entrada pel concert aquest que tant t’agrada? Però clar, mai t’has sentit còmode perquè la festa tots sabem que també pot ser un espai de violència masclista, de violència estètica. En resum, que ets sents cohibida i per passar nervis i por, doncs et quedes a casa. I si us sembla una exageració, a quantes persones amb discapacitat intel·lectual veus (veies) en els teus espais de festa? Doncs Ludàlia proporcionava un espai de seguretat per ballar en pau. I tot i les contradiccions, és un pas de gegant per a que tots els espais d’oci ens incloguin, amb o sense acompanyants.
Les entitats d’acompanyament a les persones amb discapacitat – recordeu que moltes estant a punt de tancar- tenim l’orgull de saber-nos necessàries. Som creadores de pilars bàsics per la felicitat individual i col·lectiva com són la comunitat diversa i la solidaritat. Per això saber que Ludàlia desapareix ha estat un cop sòrdid dins de l’assemblea d’Encert, perquè empatitzem amb el patiment que significa per la vostra comunitat de ludàlics i ludàliques però perquè també perdem una entitat companya de viatge, sent tant vosaltres com nosaltres vaixells on alguns dels passatgers (participants i monitores) embarquen i desembarquen en funció del que necessitin aquell dissabte, o aquell any.
I ràbia. No podem obviar la ràbia, que no té res a veure amb la tristesa perquè és provocada la indignació política de saber que mai s’ha considerat el lleure com a necessitat bàsica quan ho és. Perquè s’està posant per sobre la salut estrictament física per sobre la salut mental. Perquè podem sortir de casa per produir però no per estimar-nos. I totes aquestes prohibicions de l’estat opressor, a més, han acabat amb la vostra economia, deixant-nos a la resta, amb por, tristesa, i sí, també ràbia.
Hi ha el perill de fer passos endarrere, que les persones amb discapacitat perdin el dret a estar al carrer. Amb Ludàlia, les persones amb discapacitat intel·lectual han lluitat contra un sistema opressiu i podien gaudir del seu temps lliure amb més normalitat. Sense les entitats, la desigualtat torna a guanyar terreny.
