Fa gairebé dos mesos que es va fer pública la sentència del Procés i Barcelona continua protestant cada dia. Meridiana Resisteix s’ha convertit en el gran símbol, però hi ha mobilitzacions en altres punts de la ciutat cada dia o cada setmana. Des del tall de la Monumental –on un veí s’està jugant els estalvis amb multes de la llei mordassa perquè va donar el seu nom per comunicar la mobilització a Interior i els manifestants no han volgut complir les condicions de la conselleria–, fins al de Gran Via-Entença, passant per la cassolada del col·lectiu Enriqueta Gallinat que surt cada vespre des que van empresonar els Jordis, encara que no tallin el carrer.
I la reacció de l’administració, inclòs l’Ajuntament de les “polítiques valentes” i el departament d’Interior del govern d’un president jutjat desobediència a la Junta Electoral, és enviar la policia a intentar posar fi a les protestes. L’últim cas –que frega el ridícul– ha sigut l’audaç actuació de la Guàrdia Urbana d’aquest dimarts al matí, salvant la ciutat del desordre amb l’acte heroic d’arrencar el plàstic que –cívicament, per no fer malbé l’obra– Pícnic per la República havia posat al voltant del monument a Macià per habilitar-hi un inofensiu mur Lennon.
Almenys, avui ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos d’Esquadra han repartit bufetades ni han detingut ningú, tot i que han arribat a identificar alguns participants en la protesta… que deixaven paperets amb missatges penjats al plàstic. És la cirereta grotesca a tot un període que va començar amb protestes dures, que van ser contestades amb més duresa, la policial.
La reacció a la sentència s’ha allargat més del previst, sobretot a la Meridiana. El tall d’aquesta avinguda no és només és un símbol, sinó una metàfora del que passa a la ciutat i al país.
És lògic que la policia consideri el tall diari d’una artèria clau per a la mobilitat de la ciutat un problema d’ordre públic. Però no està tan clar que es pugui exigir aquesta lògica reglamentista a un poble que va ser apallissat per participar en una jornada cívica que intentava donar una resposta democràtica a un problema polític. Un poble que després ha vist que líders polítics i socials que van posar-hi la cara són a la presó, suposadament per a molts anys. És difícil de fer empassar a aquest poble que el dret a la mobilitat dels seus veïns –innegable– és un bé superior a la llibertat manllevada als presos polítics.
I encara és més difícil de fer empassar que el conseller –que substitueix un home que és a la presó– permeti que en les actuacions policials s’arribi a l’encapsulament i la persecució dels manifestants d’una protesta no comunicada per poder tenir noms a qui enviar les multes. Pot ser que Miquel Buch no tingui més remei. Ser el responsable d’Interior en aquests moments és el pitjor que li pot passar a un polític que pensa com ell pensa. Però no se li pot demanar a la gent que ho entengui i/o ho accepti. I menys si els meridians veuen de tant en tant a les seves assemblees i enmig de les corredisses dos diputats per JxCat, una dels quals va ser consellera fins la primavera passada.
Des de fa uns dies, Meridiana Resisteix es debat entre ser “integrada” –i diluïda–, amb la comunicació dels talls perquè la policia desviï a circulació i aïlli els manifestants dels conductors i testimonis de la protesta o mantenir el pols de la “desobediència civil”, amb la qual cosa es trobarien cada dia els antiavalots, amb una actuació cada vegada més dura.
Si el cas es deixa en mans d’Interior i la tinença de Seguretat de l’Ajuntament, la policia ha d’acabar amb el tall. Com sigui, diluint-lo o combatent-lo. Però aleshores s’haurà fet el que tant es critica al govern espanyol: abordar amb el sistema penal un problema polític després d’elaborar el relat per convertir-lo en una qüestió d’ordre públic. I això ja se sap els resultats que té.
