Barcelona busca el seu relat d’hivern

A Barcelona no sol mancar-li l’autoestima, però resulta evident que per Nadal no s’agrada tant. A l’hivern, en general. Any rere any assistim a polèmiques i tensions ideològiques entre els sectors de la ciutat que volen unes festes tradicionals amb promoció econòmica desacomplexada i els partidaris de la simbologia laica i d’un consum més sostenible. No hem aconseguit forjar un consens que assenti com ha de ser el Nadal barceloní.

Entre els elements de fricció recurrents hi ha el betlem transgressor de plaça Sant Jaume, les discutides activitats de la plaça Catalunya –de la pista de gel de Xavier Trias a la fira solidària d’Ada Colau–, el redimensionament del Saló de la Infància… Cada any hi ha un malestar latent que subjau i del que només se salva l’exitosa Cavalcada de Reis, que per sort ha quedat al marge de les alternances polítiques. Tampoc han canviat les fires de Santa Llúcia i Reis, que venen a ser la versió catalana dels Christmas Markets i que van perdent lluentor. Enguany la controvèrsia més sonora han sigut els llums de Nadal, arran de la seva absència a l’avinguda Diagonal i les queixes dels comerciants per la escassa implicació de franquícies i multinacionals en el finançament de la decoració.

Els argumentaris sobre l’enllumenat són legítims però ens convindria anar més enllà i no emmascarar un problema de fons molt més preocupant: Barcelona no sap què vol ser a l’hivern. El relat primaveral i estival sí que és sòlid, perquè s’ha construït durant trenta anys a base de festivals de música, festes majors i platges plenes: el Primavera Sound i el Sònar, la revetlla de Sant Joan, les festes de Gràcia, Sant Roc i Sants, La Mercè, la temporada alta de turisme… És la Barcelona que el món coneix: sol, farra i bona vida. I alerta perquè també és la Barcelona que mostra més símptomes d’esgotament, per exemple en forma d’aglomeracions, incivisme i excessos nocturns.

El relat de tardor i hivern no acaba de quallar i d’això se’n ressenten les diferents celebracions del calendari. En el semestre llarg que va de Tots Sants fins a Corpus, l’única diada de consens i amb un format indiscutit és Sant Jordi, i això que no és específicament barcelonina. L’1 de novembre no acaba de lluir ni com a Castanyada, ni com a Halloween ni, posats a buscar sortides imaginatives, com a dia mexicà dels morts. El pont de la Constitució i la Puríssima no té una forma concreta de viure’s a Barcelona –de fet la tradició majoritària és marxar de la ciutat– i encara té menys adeptes amb el Procés independentista en marxa. Els dos últims governs municipals han intentat impulsar Nadal i Carnaval, per exemple amb l’espectacle de Cap d’Any i el Carnestoltes barroc del Born, però no han trobat un format que de veritat representi i entusiasmi al conjunt de la ciutadania. La Setmana Santa tanca el temporada baixa barcelonina amb grans dificultats per arrelar al calendari festiu, entre la falta de data fixa i la creixent laïcitat de la ciutat.

Enmig de tot plegat, Santa Eulàlia aguanta el tipus cada mes de febrer. Tot i que, per ser la festa major d’hivern, no es pot dir que desperti passions i està a anys llum de la Mercè en afluència. Els últims anys ha intentat ampliar el públic –a la programació infantil s’hi ha sumat un festival de mappings i instal·lacions lumíniques–, ha canviat el nom amb el que es referia a la patrona de la ciutat –de Laia a Eulàlia–, i ha mantingut un pes molt destacat per a la cultura tradicional –que no falla mai–, però l’ambient festiu es concentra al centre de la ciutat sense ressonar als deu districtes.

Malgrat tot, l’hivern ofereix moltes oportunitats a la Barcelona ‘post model Barcelona’, tant econòmiques com culturals i socials. El sector turístic fa anys que ambiciona ser una destinació de shopping nadalenc –visitants que difícilment repetiran destí al cap de sis mesos, així que no incrementarien gaire la pressió turística total– i tenim en guaret la candidatura als Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus, que teòricament segueix en peu per a l’edició 2030. Però a més és que la ciutadania de facto ja ha fet seva la dolce vita hivernal: a poques ciutats d’Europa trobes gent ballant swing un 30 de desembre a la Rambla del Poblenou, pots córrer davant del mar sense anorac o compres un regal en una botiga modernista sense arruïnar-te ni haver d’obrir-te pas entre centenars de guiris. Es fa fosc abans i les festes poden adaptar-se a un horari més intergeneracional… i no enrarir-se tan fàcilment de matinada. Barcelona a l’hivern també mola, i molt, però malauradament no s’ho acaba de creure.

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?