Una aturada de país per apagar el foc i subratllar-ne la causa

L'acceleració i les flames dificulten una reflexió i catarsi col·lectives que l'independentisme necessita més que mai

La vaga general d'aquest divendres és necessària. No només com a resposta de país per la sentència a l'1 d'Octubre, que n'és la raó de ser, sinó també com a catarsi col·lectiva després que la ràbia i el foc hagin pres els carrers aquesta setmana. A més l'aturada de país arriba en el moment oportú, quan les flames amenacen amb no deixar-nos veure el combustible que ha causat l'incendi.

Som on som perquè fa dos anys vam votar. I el llegat del referèndum no és altre haver après a autoorganitzar-nos de forma pacífica. Presumptes festes de la tardor, diades culturals o espectacles infantils van omplir les escoles per garantir-ne l'obertura l'1 d'Octubre. Les sales i els patis es van obrir amb la clau, sense forçar ni un pany. I les urnes van entrar en cercavila, sense cap violència. El referent ha de ser aquest, perquè la sentència contra la que es convoquen les protestes neix d'aquests fets.

Però tampoc podem obviar que la sentència ha causat frustració, enuig, indignació, sentiments que per definició esclaten bruscament. Sobretot entre els més joves, la manca d'una sortida realista de l'atzucac causa un nihilisme preocupant. I no, l'autonomisme no ens serveix perquè fa mesos que és mort i enterrat. Cal un nou status quo i perquè arribi cal que es moguin fitxes a tots els nivells. Mentre això no passi, que ningú esperi que les protestes s'apaivagaran per simple esgotament o resignació dels participants.

Ara bé, sobredimensionar el poder de les protestes tampoc porta enlloc. Escalar el conflicte a base d'aldarulls no farà caure ni una peça del tauler d'escacs català. A la memòria barcelonina encara és fresc el record de les cinc nits de disturbis a Sants pel desallotjament de Can Vies, una crisi de causes totalment diferents però amb ingredients comuns, com mala praxis policial i un gran distanciament entre les institucions i el carrer. Avui com llavors, ja fa 5 anys, els contenidors cremats no van fer caure cap alcalde ni cap conseller. Va ser el rebuig transversal de la ciutadania a les càrregues i al buidat del centre social ocupat el que va obrir una via de solució política.

No és retòrica buida: realment la violència no resol una situació de bloqueig. És la política, la que desencalla. I la vaga general d'aquest divendres pot ser una bona ocasió per recuperar la fe en la Política, entesa com el dret popular a decidir un horitzó de futur compartit. Ens farà molt més servei una aturada sòbria i sentida que 25 arengues a crits. Una aturada que permeti treure del pit l'angoixa, les pors i l'amargor, en companyia i sense impostures, per sentir-se part d'un tot amplíssim i divers que vol passar de pantalla.

Una aturada que agermani ideologies i posi les bases d'uns consensos duradors sobre drets i llibertats. Si existeix un demos potencial que representa al famós “80%” de la societat, que a dia d'avui no es concreta en cap full de ruta ni sentiment de pertinença. Però la sentència és tan injusta que té un poder insospitat: és una força centrípeta que erosiona els blocs i commou fins i tot a veïns que inicialment van celebrar l'empresonament dels nou líders sobiranistes.

L'actitud de sindicats i patronal fa entreveure que la vaga d'aquest divendres tindrà un ampli seguiment. Usem-la per construir, per retrobar-nos i per fer caure murs. No sé si som un som poble, però sé que anem al mateix vaixell. I que ja hem xocat contra l'iceberg i a la quilla hi ha un forat irreparable. Més val que construïm junts un vaixell nou i aprenguem a remar alhora, perquè no vindrà cap barca de rescat des de Madrid. De moment l'Estat només ens ha enviat 100 anys de presó i moltes pilotes de goma.

 

Per  això, el TOT Barcelona dona suport a la vaga i dedicarà tot el dia exclusivament a informar-ne.

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?