El turisme a Barcelona ha estat i és un dels centres del debat polític a la ciutat. Un debat, val a dir, molt pobre argumentalment i, el que és pitjor, lamentablement objecte de tota mena de manipulacions. De l’òrbita dels Comuns ja és habitual, però la manera com s’hi ha sumat des d’ERC Barcelona aquesta campanya, em sap molt de greu.
Un exemple del que dic el tenim amb aquesta reiterada acusació a Trias d’haver obert la porta a entre 9 i 10 mil pisos turístics durant el seu mandat (2011-2015). Va començar Jaime Palomera, llavors al Sindicat de Llogaters, ara responsable d’un autoanomenat “centre de recerca”, l’IDRA (Institut de Recerca Urbana de Barcelona), només saber-se que Trias seria candidat, amb una piulada en el que deia “Sabeu quin és el principal llegat del mandat de Trias, amb molta diferència? Els 9.600 pisos desviats al mercat turístic”. Lamentablement, tristament per a mi, Maragall s’hi va sumar, a aquest despropòsit acusatori contra Trias, en un dels primers debats, l’11 de maig, en el que va acusar Trias “Vostè, Sr. Trias, es va rendir al mercat lliure. Durant el seu mandat vam passar de 2.000 pisos turístics a prop de 10.000”
La realitat era, i és, que el govern de Catalunya l’any 2012 va aprovar tota una sèrie de normativa per regularitzar els allotjaments turístics fins llavors sense control: els apartaments i pisos d’ús turístic. I un titular del tot expressiu del que estava passant el que trobem el 29 de juny del 2012: “Tres mesos per regularitzar els apartaments turístics. La Direcció General de Turisme anuncia l’aplicació de la normativa que ha de fer “aflorar l’àmplia oferta no controlada. Les sancions poden arribar als 90.000 euros.” Es donaven 3 mesos per inscriure aquests allotjaments al Registre de Turisme de Catalunya. I en aquell moment, en aquella notícia, s’explicitava molt clarament que als ajuntaments només se’ls comunicava l’activitat, no entrava en les seves competències concedir o no llicències.
El que va passar durant el mandat Trias fou que hi hagué una normativa de caràcter general, supramunicipal perquè era de país, que va fer aflorar tota l’oferta fins llavors oculta d’apartament i pisos turístics. Encolomar el resultat d’aquesta regularització legal de caràcter nacional a l’actuació com a alcalde de Trias és acusar-lo falsament.
Aquesta manera de fer, de manipular, forma part nuclear de la Barcelona Colau, del camí que segons la propaganda de Barcelona en Comú, obre Barcelona. Però la realitat és que l’únic camí que obre la Barcelona Colau és a l’abisme, perquè és un camí en el qual totes les passes que es fan conflueixen en una política de manipulació i de sectarisme mai vistos.
En el darrer article explicava com la gestió Colau és la pitjor valorada de la història de Barcelona, segons les dades del Baròmetre semestral de Barcelona. En aquests mateixos baròmetres municipals trobem una altra dada també sense precedents, que explica el que ha caracteritzat i caracteritza el mandat Colau, i perquè ens està portant a una ciutat que empitjora radicalment any rere any. Aquest empitjorament de la ciutat és tan radical, tan inqüestionable, que fins i tot el reconeixen els mateixos votants dels Comuns. Un 60,1% dels barcelonins diuen que BCN ha empitjorat, i així ho diuen àmpliament els votants de tots els partits… fins i tot els dels Comuns, que en un 46,5% reconeixen la ciutat ha empitjorat, davant només un 32,4% de comuns que diuen ha millorat.
El sectarisme del projecte de Barcelona en Comú el trobem quan a aquests mateixos enquestats votants dels Comuns que reconeixen majoritàriament la ciutat empitjora, se’ls pregunta sobre la gestió municipal, i llavors un 66% diuen que és molt bona o bona. O sigui, reconeixen que la ciutat empitjora, però la gestió de qui és responsable d’aquest empitjorament, l’alcaldessa Colau, per a ells és molt bona.
És evident que Colau governa Barcelona només per als seus. Li és absolutament igual que la resta de ciutadans que no són els seus, assisteixin impotents a aquest empitjorament continu de la ciutat. Li és igual que la seva gestió sigui la pitjor valorada de la història. Mentre els seus, fins i tot reconeixent que tot està pitjor, mantinguin la fe en la líder, en ella, tot anirà bé.
El 28M votarem, com deia en l’anterior article, en clau plebiscitària, entre seguir en mans d’aquest projecte irracional i autoritari, que només pensa en els seus votants, que lidera Colau, o posar-hi fi, i tornar la ciutat i el seu govern a un alcalde i un govern municipal que pensi en tots els veïns, que ens respecti a tots i que eviti precipitar-nos a l’abisme al qual ens porta el camí que obre la Barcelona Colau.
3 
3 
