Conductors de VTC: abans precaris que aturats

Tres treballadors expliquen les condicions laborals dels conductors d'Uber i Cabify

El futur de les VTC a Barcelona s’ha anat enfosquint en una sola setmana fins a arribar a pintar molt negre aquest dijous. El ‘sí’ dels taxistes al decret proposat pel departament de Territori pot condemnar les empreses que operen amb vehicle amb llicència VTC a marxar de la ciutat, o almenys això diu amb insistència la patronal. I els primers damnificats, com en tota història de confrontació laboral amb final tràgic, són els treballadors. Els mateixos que han anunciat que no es mouran de la Diagonal​ mentre no hi hagi cap solució. Empleats com la Patricia, que viu a casa dels pares, l’Stefano, que té tres fills, o el Manel, que amb 55 anys per fi havia trobat una feina estable. Tots ells han explicat al TOT Barcelona la història que hi ha darrere dels conductors del cotxe negre que aviat podrien deixar de circular per Barcelona.

Patricia Domínguez ho té clar. Vol continuar, però reconeix les complicacions. “Fa quatre dies, estava al meu cotxe i em van començar a atacar taxistes. Sentia els cops sobre el vehicle i els insults des de fora. Recordo que vaig entrar en una mena de bloqueig per la por. Després, de sobte, van marxar i només va quedar el cotxe malmès i tacat d’ou”, narra. Té 37 anys, viu amb la seva família a Esparreguera i porta tres mesos treballant per a Cabify sota el paraigua de l’empresa Forever Tour Dreams. 

L’Stefano vol crear el primer comitè d’empresa sindical amb la presència d’UGT i CCOO a una companyia de llicències VTC

 

“D’aquí a dues setmanes m’han de dir si em renoven i ja m’estic fent a la idea que caldrà que em busqui una nova feina”, assegura. És la situació de molts dels treballadors de les empreses que operen a través de les aplicacions d’Uber i Cabify. Se’ls fan contractes temporals de prova que es poden allargar fins a un any i només algun d’ells els tenen indefinits. En el cas de la Patricia, ella està satisfeta amb la feina que feia fins ara i “ja estava agafant les rutines”, però accepta que el panorama és desolador amb resignació i que, probablement, li tocarà reinventar-se. No és el primer cop que ho fa. Abans de treballar de xofer, havia tingut el seu propi negoci d’estampació de roba durant dos anys. 

També ho té complicat Stefano Paritti, natural de Bolonya, al nord d’Itàlia. Segons explica, el sou que cobra és baix i alguns mesos no li arriba per passar la pensió a la seva exdona, però com que mantenen una bona relació l’hi perdona i arriben a pactes amistosos. Exactament cobra 1.285 euros bruts –que queden en poc més de 1.100 nets–, com la immensa majoria dels conductors de vehicles amb llicència VTC. És el sou base que comparteixen molts dels companys que l’envolten. Els més afortunats asseguren que, a través de comissions, han arribat a fer alguna mensualitat de 1.800 euros nets, però ho remarquen com a fet excepcional.

El Stefano al costat d'un cotxe VTC a la Diagonal, on bloquegen el trànsit de dos carrils / D.C.

El Stefano al costat d’un cotxe VTC a la Diagonal, on bloquegen el trànsit de dos carrils / D.C.

L’Stefano deixa veure les complicacions del sou: “Si un mes no té cap al·licient especial o passen fets com els d’ara, que ens obliguen a fer vaga o no ens deixen treballar, les passo magres”. Viu a Mataró i paga un lloguer de 500 euros, així que quan s’ajunten unes setmanes dolentes, la pensió per als seus fills de 14 anys i 9 anys pot retardar-se. El tercer fill, el de 23 anys, és d’una altra dona i “per sort” ja no necessita pensió, explica. 

Tot i així, té l’esperança que amb el temps millorin les condicions laborals, ja que Cabify fa poc més de dos anys que s’ha instal·lat a Barcelona i les empreses que hi operen, com Vector Ronda Teleport, encara tindrien un llarg camí per recórrer. De fet, ell és un dels que se’n volia encarregar de millorar-ho. Fa mesos que intenta omplir el buit sindical que hi ha ara mateix, ja que no hi ha cap comitè d’empresa, explica. Està a punt de formar el primer comitè d’aquest tipus i preveu que es composi d’integrants de la secció d’UGT a la qual ell està afiliat i altres membres de Comissions Obreres. “Volem barallar-nos amb la nostra empresa com qualsevol grup de treballadors, però primer hem de salvar la nostra feina”, defensa.

Tanmateix, si tot fracassa i desapareixen els més de 3.000 llocs de treball que concentren les llicències VTC –com vaticina el president de la patronal Unauto VTC a Catalunya, Josep Maria Goñi– el Stefano té un pla. Anteriorment havia estat comercial d’importació de roba a Àsia i fa poc li van oferir dirigir un centre comercial a Jakarta, la capital d’Indonèsia. “Porto 27 anys, la meitat de la meva vida, feliç a Catalunya, però a hores d’ara m’estic rumiant marxar”, reconeix. 

“Cabify i Uber han salvat molts ciutadans de més de 45 anys a qui ningú no els vol donar feina”

Manel Gabaldón tampoc pensa que siguin cap meravella, però celebra la funció de les noves empreses que han incorporat a la seva plantilla aturats de més de 45 anys. “Jo en tinc 55, i hi ha uns quants companys que són de la mateixa generació i tots hem passat per situacions similars”, explica el Manel. Després que l’empresa on havia treballat durant dècades, CEMUSA, fos adquirida per JCDecaux i fes un ERO bestial amb l’acomiadament de més del 80% de la plantilla, va quedar-se sense referents per trobar una altra feina. “Vaig inscriure’m a Barcelona Activa, al Servei d’Ocupació de Catalunya, vaig buscar ofertes a tot arreu durant mig any… I al final vaig trobar la feina a Facebook!”, s’exclama sorprès. Era una crida d’una empresa de treball temporal (ETT) i al cap de poc temps ja estava treballant. 

“Uber i Cabify han salvat molts ciutadans de més de 45 anys a qui ningú no els volia donar feina”, apunta el Manel. I això que a ell el sou no el convenç. “Abans cobrava molt més, perquè durant uns quants anys vaig ser el número dos de la meva empresa”, però s’ha acostumat a la situació i no descarta marxar si troba alguna cosa millor. “Però vull marxar quan jo vulgui o pugui, no quan m’ho imposin els taxistes”, resumeix

El Manel va treballar muntant parades d'autobús durant dècades i ara és un conductor més / D.C.

El Manel va treballar muntant parades d’autobús durant dècades i ara és un conductor més / D.C.

Tots coincideixen també que durant les seves hores de feina tenen molta llibertat i que això és un gran punt a favor, ja que s’organitzen les rutes ells mateixos. Respecte als horaris laborals i els dies de feina, cada empresa i cada treballador té el seu sistema segons el contracte que tinguin. El Manel fa sis dies de feina, i després dos festius. A continuació, sis dies més laborals, i després tres de festius. I així de manera repetitiva. D’altres treballadors, però, tenen altres sistemes.

Ara bé, algunes jornades poden arribar a les 12 hores o més. “Però això també ho fan els taxistes”, criden altres companys des del fons del grup. A més, “si Cabify detecta que has treballat 70 hores setmanals, et desconnecta directament de l’aplicació i no et permet treballar més”, explica un dels conductors. Però al final, davant l’argument de la precarització d’una feina que acumula moltes hores i que no està ben pagada com a motiu per eliminar els seus llocs de treball, molts dels entrevistats acaben preguntant-se el mateix: “Què som els únics, de totes les feines actuals, que tenim aquestes condicions?”. La resposta, evidentment, és negativa.

Més informació

Nou comentari