El menjador minúscul descriu inequívocament el personatge de 83 anys que viu en aquell quart de casa del carrer Pescadors de la Barceloneta. El lloc d’on està en risc de ser expulsat. Hi una taula rodona que ho ocupa gairebé tot, una prestatgeria de vuit lleixes amb 200 llibres de l’editorial Gredo sobre pensament grec i la història de Roma i una cuina –una barra amb una aigüera i uns fogons de gas– que queda en segon pla. El protagonisme, en canvi, és tot per als ocells. Unes bèsties que sobrevolen, entren i surten al pis on va néixer el 6 d’agost del 1936 José González Cruz. D’ara endavant, el Pepito. Una més d’aquelles persones que no va avisar els propietaris del seu pis quan el titular legal del lloguer de renda antiga –en el seu cas, la seva mare– va morir. Amb la particularitat que l’amo de l’immoble és l’interventor general de l’Ajuntament de Barcelona, Antonio Muñoz Juncosa, l’alt funcionari municipal de nomenament estatal que controla les finances de la corporació local. En assabentar-se de l’ocultació, Juncosa va denunciar l’expiració del contracte del Pepito i, després de dos judicis, encara avui estan a l’espera d’una decisió del Tribunal Suprem.
“I mira que ens podíem haver entès fàcilment”, diu l’ancià. Des del 1999, quan va morir la seva mare, ha continuat abonant el que havia anat pagant la família per aquest pis de 31 metres quadrats segons el cadastre: uns 150 euros aproximadament. Però ho ha fet sense comunicar-ho efectivament als propietaris, que es van assabentar després de contractar un detectiu privat l’any 2015, expliquen.
El Pepito volia quedar-se al pis on ha viscut des del seu naixement. On cuina, llegeix i veu volar els animals que l’acompanyen. “M’ho faig tot jo sol, no necessito ningú”, insisteix una vegada i una altra. L’oferta que li va fer la propietat en descobrir la situació era clarament inabastable. Li van proposar que pagués prop de 500 euros al mes mitjançant un contracte de lloguer de 3 anys. El Pepito cobra menys de 600 euros de pensió, assegura. No ho podia assumir.
Desfer-se dels ocell, ‘sine qua non’
A més, el van advertir que hauria de desfer-se de la vintena llarga de canaris, caderneres i un passerell que té volten per casa seva. “Això ja va ser per riure”, ironitza l’home de 83 anys, que assegura que aquest seria l’últim límit que traspassaria. En canvi, una representant de l’empresa administradora del pis, Finques Llor, que prefereix mantenir l’anonimat, ho té clar: “és una condició sine qua non”. “És una qüestió de salubritat. Fa pudor i no s’hi pot estar, només de caminar per l’escala ja ho notes”, assegura.
El Pepito, que ja li ha sentit aquest retret altres vegades, ho nega rotundament. “Amb el caràcter que tinc, només faltaria que els ocells fessin mala olor, els veïns ja se m’haguessin tirat a sobre. Fa 20 anys que els tinc i mai no han estat un problema”, insisteix. Al contrari, els ocells feien de pol d’atracció per als veïns i els turistes que passejaven pel carrer, que aturaven el pas per contemplar la curiosa balconada, tota coberta d’una reixa que evita que les aus s’escapin. El Pepito està convençut que si marxessin, es desorientarien. “Els humans els hem tret la capacitat de ser lliures”, diu.
El ‘Pepito’ assegut al voltant de la taula todona del menjador de casa seva. / D.C.
Pel que a les condicions econòmiques del pacte, la portaveu de Finques Llor apunta que, si bé és cert que en un primer moment van presentar l’oferta propera als 500 euros mensuals, després van oferir una altra de 300 euros. Un lloguer que aquest diari ha certificat que la gestora ha fixat en almenys un altre pis de l’edifici. La representant de Finques Llor –empresa vinculada familiarment a Juncosa–, a més, fa valer aquesta proposta en comparació als índexs que contempla la Generalitat com a preu mitjà d’un lloguer segons les condicions de l’habitatge i la seva localització. A la primera planta del número 48 del carrer Pescadors i amb les característiques del pis en qüestió, es pagaria de mitjana 593 euros, calcula el portal públic.
“Això s’ha de tenir en compte, també, que s’estan posant preus per sota dels del mercat”, insisteix la veu de la companyia. Tanmateix, ni el Pepito ni el seu advocat, a qui asseguren que els van oferir els 300 euros, en tenen constància. “No hem sentit a parlar d’aquesta xifra en cap moment”, explica en conversa telefònica amb aquest diari l’assessor legal del llogater.
Però, de fet, el ball de números, a l’home que ha fet de manyà i de pescador arreu del món – a Noruega, Alemanya i Suècia– abans de tornar a la Barceloneta, tant li fa. Acompanyat pel Sindicat de Llogaters i l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia, vol quedar-se allà on viu com ho ha fet fins ara. “I més sabent qui és el propietari”, diu, en referència a la situació d’Antonio Muñoz Juncosa. Després de 30 anys com a interventor a l’Ajuntament de Barcelona, actualment és la tercera persona que més diners cobra anualment al consistori, segons el portal de transparència municipal: 112.533 euros bruts. A més, és el propietari del bloc sencer del carrer Pescadors, 48. Tenint en compte que això correspon als negocis privats d’un treballador públic, l’Ajuntament de Barcelona s’ha abstingut de valorar el cas.
“La llei o la vida”
De tota manera, la representant de la propietat adverteix que, després de dos judicis en què la sentència els ha estat favorable, el to de les ofertes ja no serà el mateix. La primera sentència, del jutjat de primera instància número 6 de Barcelona, va decretar que el contracte havia quedat extingit i, per tant, ordenava el desallotjament del Pepito. El mateix va ratificar l’Audiència Provincial.
Les mans del ‘Pepito’, marcades per la feina de pescador i manyà, entre papers de denúncies. / D.C.
El seu advocat, tot i així, va decidir recorre-ho al Suprem, on espera que els avalin la versió que assegura que des que Muñoz Juncosa va comprar el bloc l’any 1994 no se’ls va notificar correctament, ni a ell ni a la seva mare, que hi havia un nou propietari. Segons la defensa del llogater, per això no van poder efectuar tots els passos oficials en la subrogació del contracte. Els jutges, però, fins ara no només no ho han dictat sentència en aquesta línia sinó que, a més, han subratllat que el Pepito va enganyar sobre la seva edat i la seva situació laboral l’any 1999, quan la seva mare va morir, per justificar la subrogació.
Amb tot plegat, el Pepito, que ja s’ha gastat al voltant de 4.000 euros en la batalla judicial, no té previst mudar-se enlloc per molt males notícies que vinguin des de Madrid. “Sé que d’aquí no em trauran viu. Ho tinc tot pensat”, insisteix mentre colpeja la taula, com fa sovint quan parla. Diu que el lloc on s’acomiadarà del món serà aquest pis, igual que el lloc on enterra els ocells quan moren és el peu d’un arbre. “Cadascú té el seu lloc i si els meus avantpassats van morir aquí, jo també”, avisa. La seva família l’intenta calmar, confiant que parli entre exageracions. Ell, girat, respon unes paraules molts semblants a les que va dir a Quim Masferrer quan, improvisadament, va entrar al seu pis en un programa d’El Foraster: “Què és més, la llei o la vida?”.
