"No vull passar un altre hivern al carrer"

Les persones sense sostre relaten com és viure a una ciutat en què, arran de la crisi de l'habitatge i l'augment de la immigració, ha crescut el nombre de llits improvisats a peu de carrer

Una base de cartró que s'estén des del terra fins a la paret, un matalàs d'escuma –quasi una estoreta– d'uns cinc centímetres de gruix a sobre i una estelada com a llençol fan el llit del Pietro. Qui hagi caminat tranquil·lament pel costat Besòs del passeig de Gràcia, a la cruïlla amb el carrer Diputació, segurament l'haurà vist.

Durant el dia s'agenolla, estira el tronc cap al davant i fixa el cap a terra. Al damunt de la seva testa, subjectat per unes mans que fins fa un any havien estat les d'un cuiner notable, un got de cartró del McDonalds mesura l'almoina dels qui passegen. A la una de la matinada d'un dimecres de juliol, plega, s'espolsa els genolls i inicia el sopar. "No vull passar un altre hivern al carrer", diu, "però tampoc no és fàcil sortir-se'n quan ja hi has arribat". És la situació que comparteix amb 1.194 persones més que viuen al ras a Barcelona, segons el recompte recent de la Fundació Arrels

El mateix informe –aconseguit a partir d'un recompte de voluntaris i enquestes el juny passat– destaca que en l'últim any la situació no ha fet més que agreujar-se. Un 25% més de persones viuen al carrer. Si el 2018 ho feien 956, aquest any ja eren gairebé 1.200. També creix el percentatge de persones que han visitat Urgències, han estat ingressades i han necessitat l'atenció d'una ambulància, així com les que han estat vexades o colpejades. I, de manera rellevant, augmenta el temps mitjà d'estada al carrer, arribant als 3 anys i 11 mesos –set més, de mitjana, que l'any previ. "Si s'hi estan quatre anys, es pot parlar de cronificació i és molt difícil revertir-ho", adverteix el director de l'entitat, Ferran Busquets, a aquest diari. 

Les dades de la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL) –òrgan impulsat per l'Ajuntament– expliquen, a més, que de les 956 persones recomptades l'any passat, gairebé la meitat del total (427) es concentraven a Ciutat Vella i l'Eixample. De fet, més enllà dels dos districtes cèntrics, l'únic territori que superava les 100 persones vivint al carrer era el de Sant Martí (112). 

Al carrer, de cop

El Pietro té 44 anys i és de Sardenya, d'un poble a 20 quilòmetres de l'Alguer. "L'estelada no és casual, és una lluita compartida", diu en referència al moviment nacionalista sard. Fa cinc anys que viu a Barcelona i ha treballat a diversos restaurants com el Piccola Cucina Italiana (La Floresta, Sant Cugat), el Gusto (l'Antiga Esquerra de l'Eixample) o l'Al Passatore Santaló (Sant Gervasi-Galvany). Quan, segons assegura, "un problema de nòmines falses" el va deixar sense feina, no va saber refer-se'n i pocs mesos després ja no podia pagar el pis del Gòtic on vivia per 700 euros, relata mentre acaba de sopar una hamburguesa amb formatge –1,30€ al McDonalds. "Tampoc no tenia amics de confiança que em puguessin ajudar en aquell moment i, de cop, vaig acabar al carrer". 

El Pietro al seu racó del passeig de Gràcia. / D.C.

El Pietro al seu racó del passeig de Gràcia. / D.C.

Quan pot, parla amb la seva filla de 22 anys des d'un locutori amb una vídeotrucada que li costa "uns dos euros". Ella coneix la situació del seu pare "perquè és molt madura i sap gestionar-la". Ell, tot i tenir com a prioritat tornar-la a veure, té clar que on vol viure de manera permanent és Barcelona. "Aquí vaig ser feliç", insisteix. El novembre de fa cinc anys va aterrar a la capital catalana per passar dues setmanes amb un amic i va enamorar-se d'una noia, la Manuela. Va deixar-ho tot per ella i es va instal·lar a la ciutat. A l'abril de l'any següent, ella va morir per un tumor cerebral. Ell va decidir quedar-s'hi.

Famós dormint

Quan, anys després, se li va ensorrar la situació personal i laboral, va establir-se al davant del Zara Home de passeig de Gràcia i va deixar que passessin els dies. Ara ha teixit un sistema de complicitats que li permet fer el seu dia a dia. Els treballadors de la botiga de mobles i els del restaurant del costat, el Divinus, vigilen que, si dorm, almenys no li treguin la recaptació. "Cosa que ha passat massa vegades",  renega.

Ara bé, mentre una persona dorm al carrer, a Barcelona, poden passar moltes més coses: com convertir-se en un viral a França. És el que li va passar al Pietro, tot i que se'n va assabentar mesos més tard. "Un dia em va parlar una noia i em va dir que era famós. Que un influencer de vacances havia penjat una foto meva dormint sota l'aparador del Zara Home on s'exposava un llit, i que va ser tot un fenomen". La foto, trobada al Twitter de l'usuari @patatedeForaiin, afegia el text "llits sense persones i persones sense llit".

Però més enllà de les petites anècdotes de reivindicació a unes xarxes socials massa allunyades del Pietro –no té mòbil–, el carrer "és cru" i l'objectiu més immediat és aconseguir "una feina per no tornar-hi mai més", subratlla, amb una convicció poc freqüent entre els qui viuen al ras.

La por de no ser capaç d'aconseguir-ho, de fet, és un dels aspectes centrals en la recuperació emocional de les persones sense llar, detalla Ferran Busquets. "Ser al carrer significa que has esgotat totes les teves possibilitats de no arribar-hi. Has quedat abandonat per tothom i perds la confiança, també en tu", assegura. Fins i tot, passa, en els casos d'aquells que han arribat a recuperar el concepte de casa. "Fa anys, vaig visitar uns pisos on havíem allotjat gent sense sostre i la sensació que em va quedar és que la gent tenia por de tornar al carrer". Tampoc no és fàcil deixar de viure al carrer si és per establir-se amb altres persones en una situació similar, expliquen diversos ciutadans que dormen al ras. 

Carrer, albergs i alternatives

Un carrer pot convertir-se en la casa d'algú. "Pelai ho és. És com casa meva. Jo aquí faig i desfaig des de fa nou anys", fa saber un home menut, amb ulleres petites, arraulit al cartró que el separa del terra. Té 63 anys i un nervi insòlit. Es diu Alfonso García Navarro. "Em rento a la font –la que connecta Pelai amb ronda Universitat– i vaig al lavabo del McDonalds". Són els dos extrems del carrer que habita i, a la vegada, és el seu perímetre de moviment la major part del dia. "No em moc gaire del meu lloc perquè aquí em porten menjar", diu, "això ho tinc assegurat".

Tenir un lloc fix, on se't coneix i se't respecta, no és una condició comuna. A més de ser sensellar, també et pot tocar ser un 'senselloc'

Si bé ha intentat fer vida en un dels 19 albergs que actualment disposa l'Ajuntament, aclareix que només va aguantar-hi tres mesos. "Hi ha enfrontaments i un mal clima constant que no té res a veure amb el que necessites" i "les safates eren de metall, amb forats per posar el menjar, com si fossin d'una presó", rememora. Parla del centre d'acollida de la Zona Franca. En aquell mateix, el Pietro tan sols va poder estar-s'hi un mes.

L'Alfonso, però, també va passar per la Casa de Cadis, l'espai ocupat autogestionat per més d'una vintena de sensesostres. De nou, algunes tensions internes el van fer tornar al seu origen des que va arribar fa 9 anys de València, el carrer Pelai. "Vaig baixar de l'autobús a l'estació del Nord i vaig venir a petar aquí", afegeix. Des de llavors, ha vist tancar els cinemes Lauren Universitat i augmentar els intents de robatoris. "Ara em conec la majoria dels lladres de la zona i quan els veig actuar, crido", diu. Després se saludarà amb camaraderia amb uns urbans que fan la ronda. 

Encara i així, l'Alfonso frisa per anar a viure a un pis. La idea de tenir una cuina pròpia i llevar-se a l'hora que ell desitgi el manté il·lusionat. En aquest sentit, i mentre no s'arriba a aquest punt, des d'Arrels proposen potenciar una xarxa de pisos "de molt baixa exigència", defensa Busquets, per contraposició als albergs. En ells s'ofereix un petit espai per dormir durant la nit i un esmorzar al matí. "És un recurs més econòmic que els centres grans", apunta el director de l'entitat, que reivindiquen que ja tenen un exemple pilot que està donant bons resultats. 

L'Ajuntament, alhora, sota el mandat d'Ada Colau ha intentat revertir l'increment de persones sense llar a la ciutat augmentant-ne la dotació econòmica. Si els pressupostos de l'any 2014 destinaven 27 milions d'euros a l'atenció d'aquest col·lectiu, actualment n'aporten 35. En aquesta línia, una de les últimes propostes impulsada pel govern, inclosa dins del Pla la de lluita contra el sensellarisme de Barcelona 2016-2020, ha estat la d'obrir un hotel social per a sensellar que poden arribar a estar-s'hi tres o quatre anys. Una proposta, però, que només podrà atendre 20 persones. Per això, el Pietro i l'Alfonso, mentre esperen la seva oportunitat, es queden a passeig de Gràcia i a Pelai, on "tot i alguna estomacada d'un grup de borratxos de tant en tant, en general, em sento relativament segur", confessa el sard.

Els 'senselloc'

Tanmateix, tenir un lloc fix, on se't coneix i se't respecta, no és una condició comuna. A més de ser sensellar, també et pot tocar ser un senselloc. Antonio Barral, natural de Vigo, fa 28 anys que viu al carrer i encara no ha trobat el seu espai. A vegades dorm encaixat en un aparador d'una òptica de la rambla Catalunya i d'altres s'ha de buscar indrets improvisats. Al tram de la rambla que toca amb la plaça Catalunya pateix "el soroll i els insults" dels turistes que entren i surten de la discoteca City Hall. Especialment els caps de setmana. Això malmet "un dels pocs plaers que em queden", etziba: "el de descansar". Alhora, assegura que "els últims anys, la ciutat ha fet un gir a pitjor. Som més al carrer i, a vegades, ha estat com una selva".  

Tampoc no tenen un lloc fix l'Aïda i l'Alin, una parella que la matinada d'aquest reportatge –3 de juliol– havien aparcat els seus carretons de supermercat amb les seves pertinences a la zona enjardinada del davant del Mercat de Sant Antoni. Han arribat des de la ciutat romanesa de Craiova, al sud-oest del país, per buscar un futur amb espai per a l'esperança. "Allà és molt difícil subsistir amb els sous estàndards", explica l'Aïda, que reivindica que a Romania va treballar de fornera i de dependenta i que, de la mateixa manera, ho podria fer aquí. "Fins ara ens hem estat movent d'una banda a una altra perquè si els veïns es queixen, la policia ens expulsa", relata la dona. El seu home, que a l'inici de la conversa jugava a una aplicació de futbol amb el mòbil, se centra finalment i diu: "Jo també puc treballar del que sigui necessari. Volem tenir un fill". 

Carrets de supermercats utilitzats per transportar els objectes personals de l'Aïda i l'Alin, a tocar del Mercat de Sant Antoni. / D.C.

Carrets de supermercats utilitzats per transportar els objectes personals de l'Aïda i l'Alin, a tocar del Mercat de Sant Antoni. / D.C.

La parella correspon a una de les moltes famílies romaneses que viuen a la ciutat i que, lluny del que desitjaven, s'han vist abocades a viure al carrer. "On la gent viu menys de 20 anys de mitjana que la resta de la població", recorda Ferran Busquets. De fet, la nacionalitat romanesa és la segona més present entre els sensellar (16,1%), només per darrere de l'espanyola (25%). Els següents col·lectius són els provinents del Marroc (12,1%) i Itàlia (4,6%). "L'augment migratori de persones en situació de pobresa, així com el problema de l'habitatge, ha estat clau", explica el director d'Arrels, en referència a les persones que viuen al ras. A més, la diagnosi bianual del XAPSLL, l'última, publicada l'any 2017, alertava que, a més, s'havia detectat un creixement del sensellarisme "entre col·lectius especialment vulnerables com els nens i nenes i les persones amb discapacitat i dependència".

Per tot plegat, abans de marxar, la que va ser tinent d'alcaldia de l'Àrea de Drets Socials, Laia Ortiz, va demanar un "pla de país" al govern de la Generalitat que abordés el fenomen dels sensesostre, de moment, sense èxit. 

Mentrestant, els que viuen el carrer s'esforcen a veure les coses bones de la seva situació. Perquè n'hi ha. Durant la conversa de matinada amb el Pietro, se li van acostar tres persones, "col·legues de la nit". Una li va donar una Coca-Cola. Una altra una cigarreta. I una tercera una rosa. Totes elles ho feien ràpidament, amb tres paraules amables i sense gaires explicacions, com un gest quotidià. Ara bé, aquell dia, cap beguda, tabac o flor podia competir amb el que li havien regalat al Pietro unes hores abans. "Una dona se m'ha apropat, m'ha demanat quin peu calçava i, vint minuts després, ha sortit de la botiga i m'ha portat aquestes sandàlies de pell". 

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?