Quatre anys pagant el lloguer d’un pis de protecció on no viu. Set pensions per on ha passat amb la seva filla petita durant aquesta mateixa època. Aquest és el panorama que ha hagut d’afrontar una mare monomarental del Raval durant l’últim lustre. Una vida entre hostals, sense cap estabilitat residencial, a l’espera que l’Agència Catalana de l’Habitatge de la Generalitat li anunciï que ha trobat el pis que va demanar a prop de Barcelona. Davant d’aquesta manca de compliment que denuncien els activistes, el grup veïnal ha decidit ocupar la seu de l’agència, al carrer Diputació, fins a trobar un compromís ferm. I així ha estat. Dues hores després d’haver iniciat l’acció, els veïns marxaven satisfets: li han confirmat que entrarà a un nou pis en un termini màxim d’un mes, asseguren des del Sindicat d’Habitatge del Raval.
En un primer moment, un responsable de l’organisme públic ha accedit a reunir-se amb la dona i representants del sindicat, després que ocupessin, amb crits i consignes de resistència, la sala en què la resta dels usuaris habituals agafaven tanda o resolien els seus dubtes amb els treballadors públics a les taules de l’oficina. Després de d’una estona de negociació, els activistes han anunciat que han aconseguit la redacció d’un acord sòlid. “M’han assegurat que m’oferiran dues o tres opcions la setmana vinent, que serà per la zona de Cerdanyola, però almenys això queda a prop de Barcelona”, ha explicat la mateixa dona al TOT Barcelona.
Per la seva part, fonts de l’Agència Catalana de l’Habitatge han confirmat a aquest diari que s’ha arribat a bon port durant les negociacions i que han quedat el dijous de la setmana vinent amb la dona per tancar els serrells de la nova situació. “Ha aportat nova documentació que acredita la seva situació”, han refermat les mateixes fonts com a punt d’inflexió en el desencallament de l’atzucac en què es trobava aquesta mare soltera, que prefereix mantenir l’anonimat.
Tot i els bons auguris, la portaveu del Sindicat d’Habitatge del Raval, Joana Sales, assegura que es mantindran observadors i ha denunciat que s’hagi mantingut el cas d’aquesta mare sense resoldre “durant 4 anys”. És “totalment inacceptable”, ha reivindicat.
La situació insòlita
El periple d’aquesta mare va començar quan a ella i a la seva parella els van adjudicar un pis de protecció oficial a l’Ampolla, al Baix Ebre. Ella s’ha criat a Barcelona, però el pis que li van oferir és al sud de Catalunya. En aquell moment, el 2015, va acceptar anar-hi amb la seva parella. Una vegada allà, l’home i la dona van trencar la relació, i ella es va quedar amb un nadó. Va veure que els pisos on vivien estan ubicats en una comunitat aïllada d’espais que permetin tenir una vida completa, “com una escola o supermercats”, denuncia Joana Sales.
Arribats a aquest punt, la mare soltera va demanar un trasllat del pis adjudicat a prop de Barcelona, on té tota la seva xarxa social. El 2016, des de l’Agència Catalana d’Habitatge reconeixen que van registrar la petició d’aquesta dona però esmenten un entrebanc: “no feia dos anys que vivia al pis de protecció oficial”. Aquest pas, segons l’agència pública, és necessari per poder activar un canvi de localització.
Davant d’aquella situació, que es va allargar en el temps, la dona s’ha vist abocada a viure de pensió en pensió mentre encara paga el lloguer del pis de protecció oficial de l’Ampolla, ja que si el rebutja, consta que ha abandonat una opció habitacional oferida per l’administració i, per tant, queda sense opcions a tenir-ne una nova. En un moment, fins i tot va intentar establir-se a un pis a Barcelona i pagar el lloguer, però pagar dues mensualitats se li va fer impossible. Davant d’això, ha preferit mantenir l’opció inestable però assequible: fer ús dels hostals que els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona li faciliten.
A més, la mare també ha de fer front al pagament d’una escola concertada. Segons asseguren des del Sindicat d’Habitatge del Raval, el fet de tenir un pis de protecció oficial concedit a l’Ampolla fa que tant la mare com el menor hagin d’estar empadronats al municipi del Baix Ebre i, per tant, la filla no pugui optar a una plaça a l’escola pública barcelonina. “Em gastava 300 euros al mes en l’escola de la nena”, diu la mare, mileurista amb un contracte de 40 hores. “No arribàvem a tot i hem arribat a passar gana. Era un sensesentit”, clou.
Compromís positiu
Ara, però, espera que tot quedi coll avall. Amb el canvi de posició de l’ens de la Generalitat i la vista posada a un municipi que no queda a 150 quilòmetres de distància de Barcelona, la nova vida d’aquesta dona i la seva filla els donarà el que encara mai no han tingut: una llar. Un pis estable, un empadronament correcte i la possibilitat d’entrar a una escola pública. “Però no em diguis felicitats encara. Truca’m la setmana vinent, quan ho tingui totalment assegurat“, demana, abans de penjar el telèfon.
