Lucía Delgado: "A Barcelona hi ha un any d'espera per rebre un pis d'emergència"

La portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca repassa com ha evolucionat l’entitat en una dècada i la relació que manté amb els excompanys integrats als 'comuns'

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) compleix 10 anys, amb nous reptes per l’esclat de la crisi dels lloguers. La llavor es va plantar en un local veïnal de Barcelona i el 15-M la va fer créixer i arrelar a molts més territoris. Fa quatre anys les cares visibles del nucli fundacional van saltar a la política institucional, amb Ada Colau al capdavant. Fem balanç amb Lucía Delgado, coportaveu de la PAH, de com ha evolucionat l’entitat i de la relació que manté amb els excompanys que ara seuen a l’altra banda de la taula de negociació. Delgado (Cardedeu, 1983) és enginyera química, treballa a l’Observatori DESC i forma part de la plataforma des de l’assemblea fundacional.

 

Fa just 10 anys de la primera reunió de la PAH, el 22 de febrer de 2009 a la Casa de la Solidaritat del Raval. Com va sorgir? Què ambicionava?

No sabíem si vindria molta o poca gent, però havíem detectat que els problemes d’habitatge es concentraven en les hipoteques: persones que es van endeutar per tenir un sostre i amb l’esclat de la bombolla immobiliària no podien pagar i rebien ordres de desnonament. Vam enganxar cartells per tota Barcelona amb frases molt clares i concises: si el banc t’està amenaçant, vine. I van venir 100 persones. Jo en realitat vaig arribar tard, quan just s’havia acabat l’assemblea! [Riu] No hi havia Whatsapp ni Telegram, aleshores, així que anava cap a la reunió a cegues i vaig flipar en veure tanta gent. Va venir una càmera de TV3 i va entrevistar a Ada Colau.

Com constata el llibre Habitar la trinxera, de João França, entre aquell primer grup d’activistes hi havia diferents procedències: Ada Colau i Adrià Alemany (V de Vivienda), Ernest Marco i Guillem Domingo (Ateneu Candela de Terrassa) i Lucía Martín i vostè mateixa (UAB). Cinc activistes joves i universitaris. En canvi els afectats eren més aviat famílies immigrants de mitjana edat i amb fills.

La confiança mútua va sorgir de forma molt natural. Com en tots els moviments socials, si vols canviar coses has de comptar amb les persones que tenen aquell problema i buscar solucions junts.

El primer desnonament aturat arriba un any i mig després, el novembre de 2010. En un poble del Penedès, no a l’entorn metropolità on era més fort el moviment pro-habitatge.

La PAH va sorgir a Barcelona i fins al cap d’un temps no es va estendre per Catalunya i la resta de l’Estat. Al principi venien a Barcelona persones de tot Cataluna en busca d’assessorament. Fins i tot recordo que al 2011 va venir una noia des de Canàries! Havia comprat el vol en un acte desesperat. El Lluís, de la Bisbal del Penedès, venia a les assemblees dels diumenges i va ser la primera persona valenta que va decidir no marxar de casa. Fins aleshores tot eren ‘desnonaments silenciosos’, com els actuals de llogaters. Les famílies entregaven les claus i no s’enfrontaven al banc, així que no sortien a les estadístiques. Vam fer un pot comú per llogar un autocar i vam anar totes a impedir el desnonament del Lluís. I vam demostrar que sí que es podia!

Lucía Delgado (PAH): "Mentre no arriben els canvis legals, els fem efectius amb desobediència civil pacifica"

El 15-M (2011) va ser el gran trampolí de la PAH. Què us va aportar més: afectats, activistes, extensió territorial…?

De tot. Va ser altaveu per les nostres demandes i va permetre que el moviment creixés molt a tot l’Estat. A Barcelona ja havien nascut assemblees de barri i el 15-M ens va posar en contacte amb molts col·lectius i també amb persones que no havien estat mai activistes, que van començar a venir a la plataforma. Hi van trobar una tasca molt concreta a fer, perquè en aquell moment recollíem signatures per portar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Congrés dels Diputats.

La ILP entra a tràmit el març de 2011 i Ada Colau compareix al Congrés el 2013 amb gran notorietat. És un segon punt d’inflexió?

Sí i no. Totes les demandes de la PAH han sigut i són propostes de canvis legislatius. La primera campanya de la PAH, el 2010, ja demanava la regulació de la dació en pagament retroactiva. I encara no l’hem aconseguida! La segona va ser Stop Desnonaments, que demanava una moratòria per a famílies vulnerables. Mentre no arriben els canvis legals, els fem efectius amb desobediència civil pacifica, ocupant oficines bancàries… Ara bé, la ILP va permetre donar informació més clara i fer entendre que la persona afectada és víctima i no culpable. Els veritables culpables són els governs que legislen a favor de la banca en lloc de protegir a la ciutadania.

La PAH va créixer en paral·lel a l’elecció democràtica de governs dretans a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. Va ser una frustració o un esperonament al salt institucional?

La desinformació fa molt de mal. Els mitjans de comunicació, les institucions i el partits tenen un altaveu que no tenen les famílies ni els moviments socials. Tothom negava que hi hagués una bombolla immobiliària quan la situació era clarament insostenible. I durant la crisi i les retallades, el discurs públic era que ens havíem d’estrènyer el cinturó. Es triga a canviar consciències.

Els casos que difon la PAH solen ser molt clars: blocs de grans tenedors i impagaments causats per l’atur. Ha calgut dir que no a gaires ocupants de pisos de particulars?

A la PAH ens arriba gent amb tot tipus de problemes d’habitatge, però la majoria de propietaris i causes d’impagament coincideixen. Haurà arribat algun cas de propietari vulnerable, però tenim claríssim que no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre. Ni tampoc deixar a una família al carrer, així que les institucions han de garantir un reallotjament digne. Afectats i petits propietaris hem de fer pinya i exigir junts les ajudes suficients i un bon parc públic de lloguer social.

Més info: Nou Barris, Sant Andreu i Ciutat Vella, els districtes on més creix el preu del lloguer

Quina és la situació avui a Barcelona? I els barris més afectats?

Ara tenim la seu a Sants i ens arriba molta gent d’aquest districte. També rebem força famílies de l’Eixample i Sant Martí. Possiblement els afectats de Nou Barris van a entitats del seu districte. Segons les últimes que tenim, de 2017, a Barcelona hi ha entre 10 i 11 desnonaments al dia. El 85% són de lloguer i sobre un 12% són hipotecaris. Aquest febrer el Consell General del Poder Judicial ens ha de donar les dades de 2018. Sempre hem exigit que ens donin també les adreces. Els últims informes que hem fet a l’Observatori DESC indiquen que les entitats que més desnonen són el BBVA, Bankia i La Caixa.

Com valora la PAH l’actual estoc d'habitatges d’emergència social?

A Barcelona hi ha un any d’espera per rebre un pis de la mesa d’emergència. A tota Catalunya hi ha més de 3.500 persones esperant-ne, de les quals unes 600 a Barcelona ciutat. Els darrers anys ha crescut aquesta bossa de gent, perquè als hipotecats se’ls han afegit llogaters.

Lucía Delgado (PAH), sobre fer 'escraches' a excompanys de files: "Si l’assemblea creu que és una manera d’aconseguir objectius, en farem"

El 2015 es presenta la confluència Guanyem Barcelona i part del nucli dur del DESC i la PAH entra a l’Ajuntament. Els següents portaveus de la plataforma no han tingut la mateixa visibilitat. En certa manera, ha estat un escapçament?

Les cares visibles tenen molt pes mediàtic, però a la PAH hi ha moltes persones voluntàries i solidàries que fem feina cada dia. I gràcies a que treballem de forma assembleària i sòlida, la PAH no ha mort sinó que està forta. Justament aquest cap de setmana ens reunim 400 persones a Barcelona per celebrar els 10 anys i la 25a assemblea estatal.

El portaveu de la PAH que va succeir Ada Colau, Carlos Macías, va fitxar com a assessor d’alcaldia fa just un any. A vostè no li han proposat, ara que venen eleccions?

A la PAH tothom és necessari però ningú és imprescindible. És veritat que a Barcelona i a d’altres llocs hi ha hagut gent que ha fet un pas enrere per implicar-se en altres projectes, polítics o no. I la PAH agraeix a tothom el seu granet de sorra, però som apartidistes i ho seguirem sent. A mi no m’han proposat res, però igualment ser a la PAH ja és un luxe. Hi estic molt a gust i aquí seguiré.

Els escraches a polítics van ser una eina molt criticada i avui se’n fan molt pocs. Seria viable fer-li un escrache a un excompany de files?

I tant que sí! És més: si l’assemblea creu que és una manera d’aconseguir objectius, ho farem. Ara usem més les xarxes socials, perquè la PAH es va reinventant, però no hem de tenir cap mirament per aconseguir el dret a l’habitatge. La nostra feina és canviar les lleis.

Quines línies d’acció política té la PAH a Barcelona pels propers dos anys?

Vam impulsar una moció pionera l’any passat, amb altres col·lectius, per ampliar el parc públic d’habitatge i fer corresponsable al sector privat. Contenia 4 punts i hem fet realitat el primer: la reserva del 30% de sostre en grans promocions. Sabíem que els promotors ho portarien a tribunals, però estem segures que tirarà endavant. Ara treballem en el segon punt: aplicar el 30% a les noves promocions hoteleres. El tercer és reconvertir en habitatges els equipaments públics en desús i el quart planteja utilitzar les àrees de conservació i el tempteig i retracte per detectar blocs deteriorats abans que els comprin fons voltor per rehabilitar-los i expulsar a les veïnes.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?