La insòlita amenaça de desallotjar la meitat d’un local per a sensesostre

Posicions diferents entre els propietaris de la Casa de Cadis marquen el futur d'un alberg autogestionat per persones sense llar

És poc freqüent, però quan els propietaris són diversos i no hi ha acord, alguns immobles poden viure situacions tan surrealistes com la que afronta actualment l’antiga Casa de Cadis. Aquest local de Barcelona, abandonat durant anys i reconvertit des del 2018 en alberg autogestionat per persones sense sostre, ara té a sobre una ordre de desnonament a mitges. Per ordre d’un jutjat, no s’ha de buidar tot l’espai: només la planta de dalt, la que pertany a una empresa amb vincles bancaris. “El problema és que a dalt tenim les dutxes, la cuina, les rentadores, els dormitoris, els lavabos. A baix només hi ha un parell d’habitacions petites que fan de magatzem, un lavabo i prou”, explica el Julián –nom fictici, ja que demana anonimat– com a resident de la casa.

La icona d’aquest insòlit procés judicial és una escala amb un futur inútil. Una plataforma interior d’esglaons de pedra enganxada a una barana de color groc que els mateixos ocupants van pintar temps enrere. Una escala que, si el desnonament s’acaba completant, donarà al no-res i si algú s’atreveix a pujar-la, es trobarà amb una tàpia. Serà la constatació física de la fi parcial d’un projecte de dos pisos que desenes de persones sense llar han convertit en recurs d’emergència, aquests últims anys.

Qui es vulgui quedar, haurà de mudar-se a la planta baixa, on abans de la irrupció del coronavirus es feien cursos d’idiomes i activitats obertes al veïnat. També és el lloc on es va establir un taller de mascaretes per cedir-les al personal sanitari durant els moments més crus de la pandèmia. Ara, la manca d’activitat ha convertit aquesta mena de rebedor en un escenari de roba apilada, llibres acumulats a les prestatgeries, bicis i motxilles de l’empresa Glovo.

Actualment, a la casa viuen una desena de persones sense llar. A excepció del Julián, que ha aconseguit regularitzar la seva situació recentment, tots ells són sensepapers. Refugiats i migrants en situació vulnerable, del Magrib i de l’Amèrica Llatina. Les edats són diverses, però la necessitat és la mateixa: “Es busca un sostre on poder fer tenir una treva mentre un es busca la vida”. “Tothom ve del carrer, però la idea és no tornar-hi. A mi això m’ha salvat i m’ha donat un espai on aixoplugar-me quan no tenia res de res”, afegeix el jove. Ara planeja poder-ne marxar aviat, després d’haver-se fet rider i haver acumulat els calés justos per llogar una habitació.

Un desnonament fantasma

Les novetats dels darrers dies han fet anar de corcoll tots els residents. El procediment judicial que afronten pretén recuperar l’immoble –en aquest cas, la planta de dalt– però no va dirigit a cap habitant en concret. És una ordre judicial de desallotjament amb “ocupant desconegut”. Ells, atemorits per les possibles conseqüències que pugui tenir involucrar-se en un procés judicial i sent coneixedors que tenen les de perdre, prefereixen no identificar-se. Alhora, però, això els impedeix saber els detalls del cas.

“L’últim que sabem és que ens havien de desnonar el 3 de maig”, comenta el Julián. L’ordre judicial ho deia ben clar. Entre les 9h i les 15:30h es procediria al seu desallotjament. Aquell matí, els ocupants, resignats, es preparaven pel sotrac mentre rebutjaven presentar-hi resistència. De nou, no volien arriscar-se a tenir problemes amb la justícia. Tanmateix, les hores passaven i allà no apareixia ningú. “Al final no han vingut, però no tenim ni idea del motiu. A nosaltres no ens ha arribat cap cancel·lació, no?”, diu el noi que porta la veu cantant, interpel·lant a un altre company. La resposta és negativa. Els presents en aquell menjador no saben què ha aturat el procés que els havia de partir la casa per la meitat i els havia d’amuntegar en un nou espai molt més petit i deficient de recursos. O que els trauria també, per exemple, les dutxes comunitàries que es van construir ells mateixos per facilitar la higiene dels residents.

Fonts del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) detallen al TOT Barcelona que l’ordre del jutjat de primera instància número 53 va quedar anul·lada pocs dies abans, ja que va entrar un recurs d’apel·lació que va provocar la suspensió del desnonament. Segons les mateixes fonts, totes les parts implicades van ser notificades judicialment. Els ocupants, però, que no estan identificats en el procés, asseguren que allà no ha arribat cap explicació i que no tenen ni idea d’on surt el moviment judicial que ha frenat l’expulsió parcial. Així doncs, esperen novetats dels jutjats, però saben que el més probable és que es trobin una nova data de llançament en algun moment. “Almenys hem guanyat un temps, el problema és que tampoc sabem quant”, comenta un dels més veterans.

Una propietat que arriba fins a Cadis

Qui demanava el desnonament és l’empresa Propco Malagueta, que venia de pertànyer al grup Unicaja. L’última informació oficial és que l’any 2017 l’entitat bancària va vendre’s el 75% de les accions d’aquesta corporació per quedar-se’n només una quarta part. Contactada per aquest diari, la companyia ha evitat donar detalls sobre el cas.

Així, l’antic local abandonat es divideix en dues propietats almenys, Propco Malagueta i l’Ajuntament de Cadis. El govern municipal andalús, encapçalat per José María González Kichi de la formació Adelante Cádiz –que inclou Podem–, és el titular de la planta de baix. L’empresa vinculada a Unicaja és la propietària del pis superior. En situacions similars, els titulars acostumen a posar-se d’acord sobre el futur de l’immoble que comparteixen, especialment a l’hora d’acabar amb una ocupació. Tanmateix, el tarannà social del projecte Welcome Sense Sostre va estovar la posició del consistori gadità i es van produir reunions per arribar a contemplar una cessió d’ús. La relació era intermitent i, en altres ocasions, el mateix ajuntament activava el procés judicial per desnonar-los sense que els ocupants entenguessin el joc polític. Actualment, però, els ocupants no tenen constància de cap intenció d’expulsar-los dels baixos. La relació amb el govern municipal de Kichi no avança ni cap a un sentit ni cap a l’altre, i això ara per ara ja els està bé als habitants de l’espai.

Val a dir que el projecte social actual no és idèntic a l’aspiració inicial. A les habituals renyines entre persones vulnerables, moltes vegades associades a malalties i a la manca de recursos, se li va sumar la denúncia per un cas d’abusos sexuals. Davant la gravetat de les acusacions, es va optar per expulsar el presumpte autor dels fets. Així i tot, l’empenta inicial va desaparèixer i la pandèmia va acabar de complicar la funció veïnal i cultural del projecte. Des de llavors, unes deu persones sense sostre –la meitat dels que hi havien arribat a conviure– es limiten a viure a l’immoble per allunyar-se de la intempèrie. Almenys fins que els jutjats no diguin el contrari.

Nou comentari