Joves en risc de desnonament, la cara menys visible de la crisi dels lloguers

Dues germanes en situació d'exclusió residencial expliquen la batalla judicial amb un gran propietari que es nega a fer un lloguer social

Si la Tura Tremoleda vol escalfar el pis del Fortpienc on viu, ha de fer ús de l’enginy per mantenir l’estufa encesa amb una pesa d’un quilo i mig del Decathlon. Si vol dutxar-se, ha de fer-ho a la cuina. Si vol menjar fred, ha d’anar al menjador a obrir la nevera. Són les curioses –i poc adients– condicions que va acceptar a l’hora de viure a Barcelona, després de venir del seu poble. També són escenes més o menys emmarcades dins l’excepcionalitat dels habitatges d’estudiants. Fins aquí, tot acceptat. Ara bé, el que no contemplaven la Tura, de 25 anys, i la seva germana, de 22, és que un gran tenidor les volgués desnonar sense atendre la situació de vulnerabilitat que arrosseguen, especialment des de l’esclat de la crisi del coronavirus.

Les germanes, però, planegen lluitar per quedar-s’hi. “Per mi, és el pis dels avis. L’he trepitjat des de petita. I ara ens volen fer fora perquè no podem pagar quasi 1.000 euros al mes en plena pandèmia“, enraona la Tura. El seu cas és un clar exemple del còctel de precarietat juvenil i preus de lloguer desorbitats a Barcelona. Una situació que s’ha disparat els últims anys i que preocupa col·lectius tant del món del dret a l’habitatge com dels drets del jovent.

Un cas paradigmàtic

La Tura va venir fa pocs anys a Barcelona per estudiar la carrera i cuidar del seu avi, que ja era gran i vivia sol. L’home tenia un contracte de renda antiga signat l’any 1973 pactat per 42.000 pessetes. És a dir, 250 euros. Quan va morir, fa un parell d’anys, es va notificar la situació a la propietat –la companyia Inversiones Mobiliarias e Immobiliaris SL. La intenció de les germanes era aconseguir un lloguer assequible, per molt que ja acceptaven que els l’apugessin.

L’empresa propietària dels 28 pisos del bloc 187 del carrer Marina –i de tres edificis més, asseguren les afectades– no ho veia igual. Si volien ser les noves llogateres, les germanes haurien d’acceptar que es multipliqués el preu del contracte per quatre, gairebé. El nou preu per a aquest pis de 55m2 –segons el cadastre– eren 950 euros mensuals. El màxim que aconseguirien les joves seria una concessió inicial. Durant el primer any, els deixaven l’increment en 450 euros al mes. Després, l’encanteri desapareixiria i el lloguer fregaria els 1.000 euros de manera permanent.

La dutxa del pis de la Tura està situada a l’interior de la cuina minúscula, separa del bany / Jordi Play

Les joves ho van acceptar i s’ho van prendre com un any per rebuscar opcions laborals i mirar com podrien refer-se a contrarellotge. Però les seves esperances no obtindrien la resposta desitjada, sinó més aviat tot el contrari. Quan es va acabar l’any de preu moderat i tocava començar a pagar els 950 euros mensuals, el febrer de 2020, els va caure a sobre una pandèmia. “Poc després em van fer un ERTO d’una feina de sis hores setmanals i ja no arribava ni als 90 euros. A més, l’empresa va quebrar”, relata la Tura.

També fa un any que espera entrar a llistes per ser professora de filosofia a un institut, però entre la suspensió de classes i la manca d’oferta, només ha pogut exercir per cobrir una vacant que es va allargar dues setmanes. La seva principal font d’ingressos, doncs, és fer classes de reforç escolar a particulars. I si tot va bé, arriba als 600 euros. La seva germana, que també estudia un grau, ha arribat a buscar feina a supermercats i altres comerços, però no n’ha obtingut resposta. Així, els càlculs són senzills, no els hi arriba per pagar el lloguer.

Davant aquesta situació i la manca d’entesa amb la propietat, van decidir deixar de pagar. La seva intenció era que la propietat es replantegés l’augment fins als 950 euros i que els oferís un lloguer social. Tenen dos informes de l’Ajuntament de Barcelona que acrediten tant el seguiment del cas que els fa els Serveis Socials com la situació d’exclusió residencial en què es troben. En aquests casos, la llei catalana contempla que els grans propietaris –més de 15 pisos– han d’oferir un lloguer social abans de procedir al desnonament. “Per molt que els hi hem demanat no ens han fet cas. I ara tenim la vista oral del judici la setmana vinent”, detalla la jove de 25 anys.

La propietat sap que els jutges no contemplen la llei catalana d’una manera que permeti aturar desnonaments, sinó que el màxim que permet és que els propietaris s’enduguin una sanció si l’Ajuntament o la Generalitat ho persegueixen. Consultada per aquest diari, l’empresa s’ha negat a fer cap valoració del cas. Mentrestant, les germanes, desesperades, reclamen al govern municipal que es posicioni pel seu cas i confirmi si iniciarà un expedient sancionador, com ha fet en altres ocasions.

De moment, però, l’Ajuntament, espera a l’evolució del cas per determinar quins són “els pròxims passos a seguir”, informen fonts municipals. Mentrestant, subratllen que setmanes enrere el mateix govern municipal va enviar un requeriment a la propietat “recordant-li l’obligatorietat d’oferir un lloguer social” a les llogateres en situació vulnerable.

Joves i lloguers, una relació malalta

Pel que fa a l’acompanyament de les joves, a més, qui ha mostrat un compromís permanent des de l’inici del conflicte i ha assessorat directament les afectades ha estat el Sindicat de Llogateres, juntament amb el Sindicat d’Habitatge de l’Eixample Dret. Les plataformes ciutadanes pel dret a l’habitatge s’han erigit en un recurs habitual en aquestes situacions, a l’hora de resoldre dubtes i intentar negociar amb els grans propietaris. De fet, demà començarà una campanya pel cas de les germanes Tremoleda i els dos sindicats participaran activament en la denúncia de la situació.

Aquesta vegada, però, a més, també han fet un pas endavant entitats que reivindiquen els drets dels més joves, com el Consell de la Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Consideren que el cas de la Tura Tremoleda i la seva germana exposa un problema endèmic que rau, bàsicament, en la impossibilitat de gran part dels joves per viure a un pis a Barcelona sense haver de dividir les despeses amb tres companys més.

El problema és triple. Existeix un gruix de persones joves que no poden pagar l’habitatge i que queden desemparades. Alhora, hi ha un altre grup que pot pagar el pis, però que van al límit per poder-ho fer. I per últim, hi ha les persones joves que poden pagar sense anar justes, però per les quals això segueix implicant una despesa exagerada entre els seus ingressos”, valora el secretari del Consell de la Joventut de Barcelona i referent en l’àmbit d’Habitatge, Miguel Morilla.

La Tura estenent la roba a la seva habitació / Jordi Play

Les seves reflexions subratllen que el mercat de l’habitatge no només s’ha despenjat de la realitat juvenil –les taxes d’atur entre els joves a Espanya són les més altes de la Unió Europea– sinó que, a més, enllacen amb la manca de cobertura judicial tot i els avenços normatius. D’una banda, perquè molts joves, per manca d’experiència o implicació, desconeixen els drets que els protegeixen i no els reclamen. I d’altra banda, perquè “les noves legislacions no s’implementen”. Quan les lleis d’emergència habitacional queden bloquejades als tribunals o són reinterpretades pels jutges “es genera una inestabilitat que ofega els joves”, resol Morilla.

De fet, el passat octubre es va publicar una radiografia extensa sobre la situació dels joves catalans que viuen de lloguer, elaborat per l’Observatori DESC i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Entre els resultats de l’enquesta realitzada a més d’un miler de persones de 20 a 34 anys, es va evidenciar que el preu de l’habitatge impedia viure 3 de cada 4 joves al seu barri o al lloc on voldrien establir-se. En el mateix sentit, més de la meitat dels enquestats va exposar que hauria de marxar del seu pis l’any següent o quan acabés el contracte, i en el 72% dels casos això passava per motius econòmics.

De fet, un dels elements que inclou la reclamació de la Tura és el dret a no haver d’emigrar del seu barri pel simple fet de ser jove. “Gràcia, l’Eixample o Sant Antoni són zones molt complicades per a les persones joves. I és habitual que molts llogaters hagin de deixar aquests barris per poder-se permetre viure a l’àrea de Barcelona. Les opcions més freqüents són anar-se’n a les zones de muntanya o, directament, a l’Hospitalet”, expressa Miguel Morilla. La Tura, hores abans, en la trobada amb aquest diari, li donava la raó. “Si em fessin fora, estic convençuda que no podria trobar res per aquí. Hauria de marxar a Nou Barris, que segurament és l’únic lloc on ens podríem permetre habitacions per a mi i la meva germana”, resolia.

De moment, però, aquest supòsit queda lluny. Malgrat la propietat encara no s’ha mostrat predisposada a negociar, les germanes i el jovent que les acompanya esperen poder capgirar la situació pròximament. Demà, de moment, comencen la pressió pública.

Nou comentari