El debat soterrat rere les ocupacions de Serveis Socials

Els sindicats d’habitatge defensen aquesta eina de pressió | Algunes treballadores públiques ho veuen “un doble càstig”

L’enrenou dels últims dies al voltant de les protestes en edificis públics, com les oficines de Serveis Socials, ha alertat el moviment per l’habitatge. Protagonista de la majoria d’aquestes pressions, l’activisme per una llar digna veu “un error de càlcul” que els polítics critiquin aquesta mena d’accions i que els treballadors socials ho vegin com una ofensa cap a ells. “No pot ser que s’estigui contraposant treballadores socials d’uns serveis públics infrafinançats amb persones que van als seus centres en situacions desesperades: compartim objectius”, apunta Bàrbara Roch com a portaveu del Sindicat d’Habitatge de Gràcia.

I és que si les protestes a aquests espais han estat un recurs habitual a Barcelona en nombroses ocasions, darrerament l’ambient s’ha enrarit. Davant d’això, des de Gràcia a la Barceloneta i del Poblenou al Raval, diferents moviments justifiquen al TOT Barcelona perquè sovint es troben pressionant presencialment la baula més feble de l’administració pública.

“El principi de qualsevol protesta del moviment per l’habitatge a una oficina pública és, bàsicament, que prèviament s’han esgotat totes les vies administratives i de negociació amb totes les parts. Totes. I l’únic que busquen aquestes accions són solucions a la misèria”, reivindica la mateixa Roch. Entre aquests supòsits s’emmarquen, per exemple, que una família es quedi al carrer i l’única opció que se’ls ofereixi sigui una pensió a l’altra banda de la ciutat i a la qual li falten serveis mínims, com una cuina.

Un motiu més per pressionar més enllà de l’habitual, segons els activistes, és la lentitud administrativa pel col·lapse en alguns tràmits. “A l’oficina de la Barceloneta en algun cas no ens volien donar cites presencials a temps. Però és que hi ha uns terminis judicials que s’han de complir per intentar evitar un desnonament. I no pots esperar-te al dia que et diuen que et tocarà, perquè ja hauràs perdut casa teva“, explica Elena Martín, membre dels sindicats d’habitatge del Raval i la Barceloneta. Martín recorda que d’ocupacions a edificis amb treballadors públics se n’han fet de tota mena. La llista inclou oficines d’habitatge municipals, seus de districte o la mateixa Agència de l’Habitatge de Catalunya.

Quan la pressió funciona

I és que un altre dels fonaments que expliquen que, per sorpresa, un grup d’unes trenta persones irrompi en un espai de l’administració és, precisament, “que funciona”. Martín recorda la pressió que va realitzar la plataforma ravalenca en el cas de l’Anwar i la seva família. Tot i que els Serveis Socials tenien constància del dia del seu desnonament, els primers dos dies després de l’expulsió els van haver de passar a un alberg de condicions millorables. Després que protestessin, remarca l’activista, els van donar la bona nova: passarien a viure a un apartament turístic.

“Un fet molt similar va succeir amb l’home que van desnonar a la Barceloneta i que va amenaçar de suicidar-se. Es va despertar a l’hospital, amb la família a una pensió a Nou Barris. Vam anar a pressionar a Serveis Socials i es va aconseguir un pis a Pla de Palau”, menciona Elena Martín. “A vegades sap greu que tenint els recursos, s’hagi de forçar tot perquè arribi a última hora”, afegeix.

En altres ocasions no s’aconsegueix una proposta tangible, però sí que s’arrenca un mínim posicionament polític. Albert Valencia recorda com el moviment Ens Plantem al Poblenou va arribar a ocupar el despatx del regidor del districte de Sant Martí, David Escudé, perquè es reallotgés la Nahima i la seva família al barri després de ser desnonades per no poder assumir l’augment del lloguer. “Encara que ens deien que no es podien comprometre per escrit, vam insistir i ens van acabar fent un document on el regidor signava que farien tot el possible perquè la Nahima tornés al barri”, rememora Valencia.

Aquestes necessitats dels moviments per l’habitatge, a més, han quedat apuntalades per una realitat que barreja la crisi derivada de la pandèmia i un decret antidesnonaments estatal que encara deixa un gran nombre d’execucions judicials sense cobrir. Sigui com sigui, els activistes consultats coincideixen a preocupar-se per les crítiques  —especialment polítiques— que han rebut de manera creixent les accions d’assenyalament o les protestes a oficines de Serveis Socials.

Una tensió a l’alça

Tot plegat s’ha acabat fent gran a partir de l’ocupació del Centre de Serveis Socials Raval Sud dijous passat, organitzat per reclamar una alternativa digna per a una dona que havia estat desallotjada sense previ avís i amb persones vulnerables a càrrec. La mateixa dona també s’havia autolesionat durant el llançament judicial. Davant una situació de pensió precària, el sindicat de Barri del Poble-sec va encapçalar una protesta per forçar que es busqués una solució més adequada per a la família. En intentar entrar a l’edifici municipal sense cita, es va produir un forcejament amb un vigilant de seguretat que va acabar ruixant amb esprai pebre els ulls de diversos activistes.

Diversos regidors de l’Ajuntament de Barcelona de totes les formacions van sortir a condemnar les pressions als treballadors de Serveis Socials. Mentre que es va evitar fer cap menció a la resposta del personal de seguretat, que va forçar que cinc persones rebessin atenció sanitària, l’equip de govern i l’oposició va mostrar un perfil unit. “De JxCat o del PSC no m’estranya, però és de traca que surtin els comuns a criticar als que intentem donar resposta a les situacions de famílies desemparades per l’administració”, reflexiona Elena Martín, del Sindicat d’Habitatge del Raval.

En aquest sentit, Martín insisteix que hi ha un risc en la deriva i el posicionament de l’Ajuntament. Després d’aquell episodi, fonts municipals es van centrar a “condemnar l’assenyalament a les treballadores socials”. La tinenta d’alcaldia de Drets Socials, Laura Pérez, va assegurar compartir la “indignació” pels desnonaments però va expressar que “les demandes legítimes” dels moviments socials “no s’han d’equivocar assenyalant les treballadores socials” quan “no tenen competències”.

Va ser l’ala més progressista dels comuns, el mateix regidor del districte de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, qui va fer equilibris per esbroncar la protesta alhora que deixava intuir incomoditat per l’actuació del vigilant de seguretat. “No puc acceptar actituds que coaccionin les treballadores en la seva feina, ni reaccions injustificables contra les protestes legítimes de les veïnes”, va dir Rabassa llavors. Per l’activista Elena Martín, això no és suficient: “No pot dir una cosa i la contrària alhora. Especialment quan parlen de protestes que sempre són pacífiques i on mai no es trenca res”.

Les treballadores, incòmodes

Més enllà de les tensions amb la classe política, però, algunes treballadores també expressen al TOT Barcelona l’existència d’una incomoditat amb aquestes accions. “Algunes veiem l’ocupació d’un espai públic com una protesta justa davant d’un cas d’emergència, mentre que altres companyes ho veuen com un doble càstig contra elles, de la ciutadania i de la institució, que no han d’acceptar”, expliquen fonts del col·lectiu SOS Habitatge, que aplega professionals de l’Ajuntament en aquesta matèria.

Fonts de plataforma Raval Social, que reuneix els treballadors de Serveis Socials de Raval Nord i Raval Sud, reconeixen també una certa divergència. “Que pressionin o que ens facin pintades ens pot arribar a semblar bé, de fet, perquè entenem que ells han de tensar la corda per aconseguir canvis, i tant! Però quan trobem que es dirigeixen insults a treballadors concrets, com va passar dijous passat, sents que ja no és contra la institució sinó contra persones, i això sap greu”, apunten.

Així i tot, els treballadors del servei insisteixen que “cap de les reivindicacions” que els han dut a fer vaga tenen a veure amb les pressions del moviment per l’habitatge. “No farem vaga perquè ens ocupessin el centre o ens tiressin pintura, la fem perquè volem demanar als nostres caps de l’Institut Municipal de Serveis Socials, i de més amunt, tota una sèrie de reivindicacions vinculades a activar més pisos públics o a deixar d’assistir les comitives judicials en desnonaments”, insisteixen.

Des de l’activisme veïnal, Bàrbara Roch, de Gràcia, veu aquesta lectura encertada. “El que no té cap sentit és que se’ns aboqui a una lluita fratricida entre treballadors i usuaris, que ens estem barallant per les molles“, comenta. També Elena Martín ho resol d’una manera similar. “Per descomptat que estem al costat de les reclamacions de les treballadores socials. Però com són representants de l’administració, moltes vegades han d’entendre que no hi ha res de personal en una acció de pressió”, remata.

Més informació

Nou comentari