La pandèmia ens ha fet mirar cap a l’economia verda com una possible sortida d’aquesta crisi. No obstant això, ens exigeix un esforç en reeducació per evitar cometre els mateixos errors de sempre. CosmoCaixa posa el seu granet de sorra amb una tasca de conscienciació en què s’han implicat experts com Miguel Delibes de Castro (Valladolid, 1947), que va participar recentment en una CosmoCaixa Live Talk, en el marc del cicle #UnaFinestraALaCiència. Després d’anys seguint el rastre del linx ibèric, aquest prestigiós biòleg, coautor de La tierra herida amb el seu pare, el gran Miguel Delibes, confia en la divulgació i en l’educació per intentar mitigar un altre rastre que té conseqüències fatals: el que l’ésser humà deixa al planeta. Una entrevista per a la sèrie de ciència del projecte Mirades amb ànima, de la Fundació “la Caixa”.
Què t’amoïna més, el coronavirus o el canvi climàtic?
El canvi climàtic, sense cap mena de dubte. És un gran problema que es manifesta de moltes maneres (escalfament global, augment del nivell del mar, plàstics…) i totes són preocupants. El que estem pagant i el que pagarem per destruir la natura és molt més del que el coronavirus pugui suposar.
Quan vam deixar de tenir consciència que compartim el planeta amb altres éssers vius?
L’èxit de la humanitat s’ha basat en l’explotació de la natura per tots els mitjans possibles. El que ens havia servit per progressar durant 10.000 anys, des de en fa 100 o 50, ha començat a mostrar signes de retrocés. Anem a mal borràs.
Es pot dir que la pandèmia és la manera que té el planeta de provar de recuperar l’equilibri?
Hi ha qui diu que el coronavirus és un càstig per no cuidar el planeta. Però jo crec que totes les espècies intenten tenir el mateix èxit que nosaltres. L’imperatiu biològic és reproduir-se al més aviat millor i morir-se el mínim possible. Si en un futur habitem una terra més inhòspita, potser la població humana es començarà a reproduir més de pressa del que ens agradaria.
Però no afecta tothom de la mateixa manera…
Et posaré un exemple: els nostres vaixells poden anar a pescar al Camerun i al Senegal i exhaurir-ne els recursos, però els camerunesos i els senegalesos no poden venir a treballar quan vulguin. Si totes aquestes persones decideixen saltar-se les normes, es pot generar un estat de desordre que tindrà l’origen en la crisi alimentària, derivada del fet que haguem canviat el clima i, a més, haguem exhaurit la pesca al Camerun o el Senegal. És una crisi global.
Què hem après d’aquesta crisi sanitària?
La majoria ens hem adonat que som fràgils. Però no crec que anem gaire més enllà d’aquest ensenyament. Ja vam veure què va passar amb la crisi del 2008: se suposa que vam aprendre que no podíem confiar en el totxo com a via de desenvolupament, però la millora de l’economia es continuava mesurant per les grues que hi havia a l’horitzó. Ara es parla de sortir d’aquesta crisi apostant per l’economia verda, però em fa la impressió que la inèrcia ens durà a continuar fent el que hem fet sempre.
Durant el confinament hi va haver moltes imatges d’animals que prenien els carrers de les ciutats. Trobem a faltar tenir-hi un contacte més estret?
Però s’han vist molts vídeos falsos, d’anys enrere, i això m’ha disgustat. Sí que s’ha notat, per exemple, en la reducció de la contaminació de l’aire; hem vist créixer la vegetació en parcs i cunetes, hi ha més insectes i, probablement, els ocells s’han reproduït millor aquesta primavera. L’efecte seria el mateix si visquéssim menys persones. De tota manera, és oportunista dir que si conservéssim bé la natura no hi hauria epidèmies com aquesta, perquè sempre hi ha hagut transmissió de malalties entre animals i humans.
Què podem fer perquè el nostre rastre no sigui tan onerós?
Podem mirar de reduir el consum i els residus, que al cap i a la fi és el que hem fet aquests tres mesos. Però el que afavoreix la natura perjudica l’economia. Com resolem aquest dilema? Cal potenciar estudis de decreixement: viure millor, o com a mínim igual, sense que ens calgui estar creixent constantment.
Com es crea la consciència ecològica?
En el meu cas, en tinc des de sempre, tot i que és difícil viure d’acord amb la consciència ecològica en una societat que es desenvolupa deteriorant la natura. Dit això, per descomptat, crec que la consciència es pot crear, i treballem amb aquesta finalitat.
Creus que són importants iniciatives divulgadores com la de CosmoCaixa per potenciar la consciència mediambiental?
A parer meu, fa una tasca molt positiva a l’hora de transmetre coneixements i saber com afecta la natura la nostra manera de viure. És important que es mostri la connexió entre el nostre estil de vida i el deteriorament del medi ambient, sobretot entre els més joves.
Ens falten més referents com Félix Rodríguez de la Fuente o Jacques Cousteau?
Hi ha tanta quantitat d’oferta d’informació, que l’aparició d’un referent, com Félix Rodríguez de la Fuente, a banda de la seva excepcionalitat com a comunicador, és molt complicada. En ciència quan algú té molt èxit no és tan sols perquè la feina que fa està molt bé, sinó també perquè la ven molt bé. I no crec que no hi hagi referents, sinó més aviat que és més difícil veure’ls perquè n’hi ha molts, i es dilueixen.
La joventut és la nostra esperança?
Els moviments dels joves em semblen el canvi més notable que ha tingut lloc en relació amb el medi ambient els últims 15 anys, però també poden aprendre coses de la gent gran: tornar a l’envàs retornable, a la bossa de roba per anar a comprar el pa o a consumir menys. Els residus d’abans no tenen res a veure amb els nostres! Llençaven el cordill d’un xoriço, per exemple, o no llençaven res. Sí, tinc confiança en els joves, que ens estan cridant l’atenció sobre un estil de vida que, al final, els acabarà perjudicant a ells. I curiosament és un moviment de joves i de gent gran. He anat a algunes manifestacions i m’hi trobo gent de la meva edat i nois d’institut. I això és esperançador.
