Lucas Vidal coneix bé els secrets de l’alquímia musical. No en va, aquest jove compositor madrileny s’ha ficat mig món a la butxaca: guanyador d’un premi Emmy i dos premis Goya, ha creat la banda sonora de grans produccions cinematogràfiques i ha fundat la seva pròpia empresa de música per a tràilers. No obstant això, és conscient que el poder d’aquest art va molt més enllà: té la capacitat d’abstreure’ns, alegrar-nos, entristir-nos i de fer que persones amb realitats diferents se sentin part de quelcom més gran, com demostren any rere any els projectes d’Art for Change ”la Caixa”. En Lucas fins i tot defensa que l’art ens pot ajudar a guarir-nos emocionalment durant una malaltia. Ell ho va viure en persona. L’entrevistem per a la sèrie de cultura del projecte Mirades àmb ànima de “la Caixa”.
La música “et va salvar” del camí de l’advocacia…
Hi va haver un moment a la vida que vaig creure que volia ser advocat. Però als 16 anys vaig assistir a un curs al Berklee College of Music de Boston i quan en vaig tornar vaig dir als pares que, definitivament, el que m’agradava era la música. Des de ben petit m’ha agradat. El meu avi va fundar la discogràfica Hispavox i he tingut la sort d’assistir a concerts de música clàssica des de petit.
Quina música escolta Lucas Vidal quan no compon?
Intento fer altres activitats que no estiguin lligades a la música, perquè el meu treball de composició és molt intens. M’agrada fer ioga, anar al gimnàs o jugar a ping-pong. També necessito estar tranquil, gaudeixo del silenci, les pauses, la reflexió. I he de dormir molt per poder estar despert i creatiu després.
Foto: Bárbara Lanzat
Fa poc que has tornat a viure a Espanya. Vol dir que et desvincularàs de la composició de bandes sonores?
L’abril de l’any passat vaig decidir tornar a Espanya perquè era un bon moment familiar. Però no me’n desvincularé, viatjo molt a Los Angeles. A més, el món del cinema a Espanya està en plena explosió, i jo soc molt fan de les produccions espanyoles.
La música té una narrativa semblant a la del cinema, capaç de crear històries o estats d’ànim?
Penso que, encara que hi sol haver una mena de guió a les cançons, cada artista té la seva pròpia estratègia per construir una història. De fet, penso que la música és l’únic art que arriba al cor sense passar pel cap. Una cançó xinesa o africana et pot fer sentir alguna cosa encara que no l’entenguis i, a més, la manera de sentir-la varia d’una persona a una altra. Això li dona un valor afegit.
Se sap que, quan escoltem música, s’activen les mateixes regions en el cervell que amb el sexe o el menjar. Per això ens agrada tant…
Sí, tinc entès que hi ha una part que està relacionada amb el plaer i que s’acciona amb la música. A més, sé que quan componem, tot el cervell s’activa. En el meu cas, quan componc m’abstrec tant que no soc conscient ni de l’espai ni del temps.
Foto: Bárbara Lanzat
Fa anys, vas tenir una malaltia greu. Quin paper va tenir la música en aquell moment de la teva vida? Creus que la música pot ajudar a curar?
Vaig tenir un problema mèdic amb 21 anys i la música sens dubte em va ajudar, mai no m’ha deixat sol. Tenia la motivació de continuar viu per continuar component. Durant aquella època escoltava moltíssima música clàssica i aconseguia sentir-me millor, evadir-me del problema i viatjar amb la ment on volia. També em va ajudar a treure la negativitat escoltant música que nosaltres cataloguem de “trista”. Penso que és positiu connectar també amb la ira, la por o la tristesa per poder deixar-les anar.
Col·labores amb una ONG, Aviación Sin Fronteras, que facilita el trasllat de menors procedents de països sense recursos sanitaris perquè rebin tractament mèdic a Espanya. Quina contribució hi fas?
Els pares sempre han col·laborat amb diverses ONG, i la tasca d’Aviación Sin Fronteras em sembla molt interessant. La meva col·laboració és econòmica, però enguany vull començar a acompanyar-los personalment i a posar-los música durant el trajecte, a descobrir-los la música espanyola. Així, el nen s’oblida dels problemes, pot desconnectar i fins i tot passar-ho bé una estona.
No sé si sabies que el programa Art for Change ”la Caixa” aposta precisament per l’art com a eina de transformació social. Et semblen necessàries aquesta mena d’iniciatives?
Em semblen molt interessants aquestes iniciatives, penso que són totalment necessàries i valuoses per a la societat. Els artistes volem ajudar, no només fent música, sinó aplicant el que sabem fer perquè algú que ho necessiti se’n pugui beneficiar i oblidi els problemes.
Un dels projectes seleccionats a la convocatòria del 2019 d’Art for Change, “Gallos de pelea”, va fer un espectacle de música, teatre i poesia amb persones amb problemes de salut mental, per fomentar-ne el benestar i la inclusió. T’agradaria participar en projectes així?
Que bonic, m’encantaria. Soc molt fan de les baralles de galls… musicals, és clar (rialles). M’encanta el tema de les rimes i l’art d’improvisar, penso que hi ha veritables poetes en aquest àmbit. A més, penso que la música pot ajudar a aconseguir certa estabilitat emocional o evocar records positius, com ara el primer petó. Davant d’això no hi ha cap discriminació, està obert a tots i a totes.
Imagina un món sense música. Què passaria? Què et passaria a tu?
Seria trist, i jo m’hauria de dedicar a una altra cosa. Hauria de buscar alguna cosa per fer! A mi em diuen que em donen dos mesos de vacances i em fan pols. El que vull és continuar creant en projectes diferents.
